Vides d’una dècada convulsa

Manel Haro / @manelhc

Molta de la literatura africana que ens arriba retrata en les seves pàgines els efectes de les colonitzacions europees. Ho ha fet J. M. Coetzee a Sudàfrica, Ngugi wa Thiong’o a Kènia, Abdulrazak Gurnah a Tanzània i Chinua Achebe a Nigèria, per citar-ne alguns exemples. També la de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, qui va publicar la seva primera novel·la, La flor púrpura, el 2003. En ella, es posava en la pell d’una família marcada per un pare de fermes conviccions catòliques que fa seus els trets culturals i religiosos que han imposat els colonitzadors britànics, esdevenint el paradigma d’aquells africans que van creure que donar l’esquena a les seves arrels era la via més fàcil o més intel·ligent per prosperar.

En la seva segona novel·la, Mig sol groc (Fanbooks en català amb traducció de Bel Olid i Literatura Random House en castellà amb traducció de Laura Rins), publicada originalment el 2006, l’autora s’endinsa en la Nigèria dels anys 60, la que va des de la seva independència del Regne Unit fins a la guerra civil de finals de la dècada. Adichie segueix defugint d’una estructura lineal i aposta per fer que el lector es mogui entre dos marcs temporals. En essència, la novel·la mostra com una sèrie de personatges veuen com la seva vida canvia al llarg d’aquests anys. Al principi de la dècada, tots semblen més o menys afortunats amb la vida que tenen: un historiador britànic que arriba a Nigèria per escriure un llibre, un professor universitari que viu amb moltes comoditats i gaudeix del respecte dels seus col·legues, dues germanes molt independents filles d’un home poderós i un noi que entra al servei del professor i que veu com gràcies a això pot menjar com cal i accedir als llibres que l’interessen.

La història del final de la dècada és ben diferent, ha esclatat la guerra civil després que la regió del sud-oest del país, Biafra, hagi declarat la seva independència. Acusen el govern de frau electoral i de no controlar les matances entre grups ètnics, però aquest govern no està disposat a renunciar a una regió que té molta riquesa mineral. Durant tres anys, la guerra va provocar gairebé un milió de morts i les imatges dels efectes de la fam en la zona van fer la volta al món. Es tracta d’una de les guerres africanes que més baixes humanes ha causat i que va provocar un important moviment humanitari. De fet, la guerra de Biafra va ser clau en la creació de l’organització Metges Sense Fronteres. L’autora posa el focus en aquesta guerra i mostra els efectes de la fam, la por als bombardejos primer i després la relativa indiferència. Però el més interessant, en termes literaris, és veure com Chimamanda retrata com canvia la vida dels personatges. Més encara, com canvien les seves actituds.

Ja sabem que les guerres i les situacions desesperades que s’esdevenen dels conflictes armats poden fer que els herois passin a ser tirans, que els tirans es converteixin en herois, que els bons siguin dolents i els dolents bons. Que qui ho té tot passi a no tenir res, que qui no té res passi a tenir-ne molt. També sabem que una guerra pot fer que les relacions personals es trenquin o s’enforteixin. Sobre tot això s’ha escrit a bastament, i cada guerra té les seves novel·les. Ara bé, és interessant veure que, independentment d’on s’esdevingui una guerra, els éssers humans caiem en les mateixes trampes, en les mateixes calamitats i desesperacions. També en les mateixes tiranies. Un altre tema diferent és el que respecta al dret a l’autodeterminació dels pobles. En aquell cas, el britànics van donar suport al govern de Nigèria, mentre que Biafra va rebre el reconeixement d’altres nacions. Al final, Biafra va tornar a ser de Nigèria, però mig segle després, la ferida encara sagna.

Mig sol groc és una novel·la que parla d’éssers humans. L’autora no pretén fer un retrat de bons i de dolents, sinó mostrar que la condició humana pot canviar en situacions desesperades. També veig en la novel·la una reivindicació de la humanitat i de l’humanisme a l’Àfrica, un continent històricament maltractat per Occident. Nigèria és també un país de cultura, el país de Chimamanda Ngozi Adichie, el de Chinua Achebe i el del primer Premi Nobel de Literatura africà, Wole Soyinka. A Mig sol groc veiem personatges que investiguen, que fan tertúlies sobre ciència, matemàtiques filosofia i política. Veiem, en definitiva, un país que demana una oportunitat.

Mig sol groc suposa un canvi respecte a l’anterior novel·la d’Adichie, aquesta és molt més ambiciosa i els personatges més complexos, encara que potser en alguns moments la història reclama una mica més de ritme. Més enllà d’aquestes dues novel·les, però, l’autora ha estat especialment reconeguda pel seu llibre Americanah, un retrat de la immigració als Estats Units des del punt de vista d’una estudiant nigeriana de literatura. També és coneguda per la seva defensa del feminisme i dels drets de les dones. La literatura africana en general, i l’obra d’Adichie en particular, viuen un bon moment i aquesta és una gran oportunitat per conèixer la riquesa cultural d’un gran continent.