Joc de miralls

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Novel·la, la primera novel·la de Pol Beckmann, és un llibre singular, una mena de joc de miralls, miralls d’aquells que deformen la realitat o en creen una de nova. Aparentment, perquè en aquesta novel·la tot és aparença. L’autor ens explica una estranya història d’amor triangular, entre dues dones i un home, alter ego de Beckmann, fins i tot en el nom que fa servir el protagonista, i en la seva professió. Del llibre s’ha remarcat la innovació que en representa, considerant el panorama actual de la literatura i les seves referències meta literàries. El cert és que la relació i dependència entre autor i personatges és un tema ja clàssic, que podem trobar en textos de diferents èpoques. El to ens evoca sobretot escriptors com Trabal. Per altra banda, Unamuno, Pirandello i tants altres ja van jugar amb el tema dels personatges enfrontats a l’autor, per posar exemples ben coneguts. I trobaríem moltes referències més en un tipus de literatura i teatre experimentals que es van desenvolupar en determinats moments, en el context de la literatura europea.

Novel·la beu així mateix en determinats contistes catalans d’èxit, com ara Monzó, amb qui l’autor comparteix editorial, l’emblemàtica Quaderns Crema. Probablement sigui per motius generacionals, però no he acabat d’entrar gaire en aquesta història, la qual, en d’altres temps, hauria motivat un d’aquells debats antics, i potser inútils, sobre què era o no era una novel·la. Avui el gènere ha trencat barreres diverses i tradicionals. Ens trobem davant d’una novel·la breu o d’un conte llarg que juga amb els lectors i lectores, sense trampes ni embuts.  Però els paranys se’ns fans massa evidents ben aviat.

No he acabat de saber veure en aquest llibre l’originalitat i la innovació que alguns comentaristes han destacat a bastament. Per a tot cal que passi un temps i el temps és, sovint, un crític força fiable tot i que també pot resultar enganyós de tant en tant. Tot plegat no vol dir pas que Novel·la no tingui valors evidents, encara més considerant la joventut i l’experiència, limitada encara, del seu creador. És probable que resulti aquest un llibre molt atractiu a gent, més o menys, de la seva generació. Té un estil agosarat i ens  immergeix en un món erràtic i de ficció, el de l’elaboració d’un llibre, car, de fet, és aquest l’argument central, més enllà de les relacions amoroses i triangulars que se’ns expliquen. I és un llibre ben escrit.

La narració no estableix límits clars entre allò què és o no real, i, al capdavall, tot sorgeix de la inventiva d’aquest protagonista imaginari, o potser no tant. Res no és ben bé el que sembla i aviat ens n’adonem de què un inici suposadament convencional ens porta per uns altres camins, no sempre ben resolts, amb estranys girs que freguen el surrealisme. De fet, al capdavall, tot acaba per resultar irrellevant, si el lector se sent a gust en aquest mon imaginari, inversemblant i creatiu que esdevé un divertiment literari. I sap, o vol, entrar a fons en el joc que se li proposa. Caldrà anar seguint la trajectòria d’aquest jove escriptor que no ho tindrà fàcil, considerant les expectatives desvetllades amb aquest llibre, que ha estat guardonat amb el darrer Premi Llibreter.