Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’escriptora Empar Fernández (Barcelona, 1962), amb una llarga trajectòria en el món literari, ens situa amb La epidemia de la primavera a l’època de la Primera Guerra Mundial, a través de dues històries situades a l’any 1918. En aquell any hi va haver l’epidèmia de grip, mal anomenada grip espanyola, que va provocar tantes o més víctimes que la mateixa guerra. De fet, la grip es va manifestar al front, però per no crear més alarmisme de l’existent, el tema es va mantenir en secret durant un temps.
Espanya era un país neutral i les informacions no estaven condicionades de la mateixa manera, potser per això se la va conèixer con a grip espanyola. No s’havien descobert encara els virus i no existien proves adients per esbrinar la causa de la pandèmia. Es van prendre força mesures, considerant l’època, com ara la promoció de la higiene, l’aïllament dels infectats, l’ús, sobretot en algunes ciutats, de mascaretes o el tancament de llocs públics. Es va intentar enregistrar el nombre d’afectats i les defuncions, i aquells estudis, tot i les limitacions relacionades amb el context científic d’aquells anys, van ser importants per establir mesures preventives i desenvolupar, a la mida de les possibilitats de l’època, l’assistència primària. Tot i amb això, una grip d’aquelles característiques probablement provocaria, fins i tot avui, molts estralls.
L’autora alterna dos escenaris que acabaran per confluir, en una història d’amor que dona al conjunt un alè de novel·la romàntica. El protagonista masculí és un noi americà, pagès, que s’allista a causa de l’efecte que la propaganda patriòtica li produeix, en contra del parer familiar. La protagonista femenina, una noia coratjosa i amb inquietuds, arriba a la Barcelona convulsa d’aquells anys, des d’un poble aragonès, amb la mare vídua i un germà, amb la intenció de poder trobar feina i subsistir, després de la mort del pare.
Empar Fernández ens porta, per una banda, a l’escenari terrible del front, on els homes queden reduïts a carn de canó i poca cosa més, i, per l’altra, al d’una ciutat de Barcelona en ebullició, amb revoltes i protestes diverses. La família s’instal·la en el pis d’uns parents, en el Raval menestral de l’època. El germà de la protagonista, molt jovenet, s’implicarà en aquestes revoltes i protagonitzarà, de forma involuntària, una mort, cosa que provocarà la seva fugida, en la qual l’acompanyarà la germana. A França serà on es coneguin els dos joves protagonistes.
Empar Fernández, amb un estil convencional i ordenat, descriu amb molts detalls l’ambient de l’època i com es lluita contra un enemic imprevist, l’epidèmia de grip, que tanta gent afectarà. Incideix, així mateix, en l’absurd de la guerra, en la crueltat que comporta i en la poca humanitat de determinats caps militars. Però també sap explicar com, en moments difícils, sorgeixen aspectes positius dels homes, com ara l’amistat i la capacitat de sacrifici a l’hora d’ajudar els amics.
Al volt dels dos protagonistes trobem tot un mosaic de personatges, molt interessants i amb vida pròpia. La epidemia de la primavera (Suma de Letras) es pot considerar una novel·la històrica amb elements romàntics però va molt més enllà de qualsevol etiqueta i mostra la grapa d’una autora amb una sòlida trajectòria, poc estrident, però eficaç i constant, que excel·leix en les acurades descripcions dels personatges i dels llocs i situacions per on transcorren les seves històries de ficció.
