‘Lo que arde’, drama en una Galícia plena de contrastos

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

He pogut recuperar Lo que arde gràcies a la imprescindible tasca del cinema Maldà. Avui, per poder tornar a veure pel·lícules que han passat de puntetes pels cinemes convencionals, gairebé has de fer una tasca d’investigació i estranyes combinacions d’horaris. La pel·lícula l’ha dirigida un d’aquests joves valors en alça, Oliver Laxe, qui ha comptat amb actors que no són professionals per a mostrar-nos aquest mirall, real i simbòlic a la vegada, d’una Galícia en transformació, plena de contrastos i, en la qual, malauradament, els incendis han estat força habituals durant les darreres dècades.

Qui esperi trobar una història convencional, amb explicacions sobre els fets, potser surti una mica descol·locat, del cinema. Podem fer totes les interpretacions que vulguem a l’entorn de les motivacions dels personatges, actors tots ells excel·lents i que han aconseguit admiracions i premis amb la seva tasca a la pel·lícula. Un personatge omnipresent és la natura, aquesta geografia de la Galícia profunda, que ja per ella mateixa té una grandesa innegable i fascinant.

Som en l’actualitat però alguns moments semblen pertànyer a un passat mític i recurrent. Boires, silencis, vaques resistents, cases amb alguns elements moderns però amb parets encara fumades i estris que semblen de rebuig. Intents de portar turisme a una zona poc promocionada, els eucaliptus, infiltrats, perillosos, forasters mal adaptats a una natura que respecti l’entorn. Potser, diu aquesta mare silent i resignada a un destí sense grans aspiracions, fan patir perquè pateixen.

Els diàlegs són molt breus, austers, gairebé, com en alguna altra pel·lícula gallega que he vist darrerament, se’ns fica fins al moll de l’os la humitat de l’ambient, enmig d’unes boires les quals, en esvair-se, mostren una llum molt diferent de la claredat mediterrània. També el foc sembla afectar-nos, aquests bombers que es juguen la vida perquè toca i perquè cal fer-ho, aquest vell que no vol marxar de casa… Aquesta veterinària perduda en un lloc gairebé remot, amable i entregada a la cura dels animals domèstics i sotmesos a perills inquietants, com ara la ceguesa d’un cavall perdut, després del desastre. Hi ha moltes dones veterinàries, avui, per cert. Però una cosa son els veterinaris urbans, als quals es porten gossos, gats i ocellets, i una altra els professionals que treballen en un mitjà com el que ens mostra la pel·lícula.

A mi, ho confesso, m’agraden les històries convencionals. Voldria saber perquè un home que sembla intel·ligent i rebel va acabar a la presó, i si era la seva una piromania malatissa o de protesta per tot el que passa i pot passar. Fins i tot m’agradaria saber que s’ha fet de la gossa del protagonista. Però, de fet, tot té poca importància. No és fàcil refer una vida amb pocs horitzons quan una persona s’ha transformat en un expedient. I fins i tot la bona gent que t’aprecia pot tenir reaccions de rauxa, davant de les sospites. Una vegada em van explicar el cas d’un piròman que cremava botigues amb béns de consum, com a reacció en contra de l’afició a comprar bajanades de la seva parella. En certa manera, i en un món tan diferent, la pel·lícula m’ha fet pensar en aquell cas, el foc com a reacció en contra de la impotència.

Vaig sortir del cinema una mica desconcertada però quan més hi penso més valoro aquesta pel·lícula singular, breu, original, poètica i hipnòtica. Hi ha moltes espanyes i és una llàstima que no hi hagi més interès col·lectiu en conèixer-nos més a fons. El cinema és una bona eina, si ens arriba i es difon, és clar.