Miquel Aures. Girona
José Luis Villacañas –filòsof, assagista i polemista ben conegut, d’una erudició oceànica i una capacitat de treball que semblen il·limitades– respon en aquest llibre, Imperiofilia y el populismo nacional-católico (Lengua de Trapo), al fenomen editorial (més de vint reimpressions en tres anys) d’Elvira Roca Barea Imperiofobia y leyenda negra, una mena de tractat d’autoajuda de caràcter històric que va aparèixer l’octubre de 2016 agombolat per alguns il·lustres personatges de la cultura espanyola (en el més ampli senti –com correspon a la categoria política imperi–), com ara Mario Vargas Llosa, Arcadi Espada o, vet aquí, Isabel Coixet.
El llibre de Roca Barea (Siruela) vestia amb dades històriques, escollides de manera bastant arbitrària i, segons que sembla, sovint poc crítica, un discurs eminentment ideològic, amb el propòsit d’exorcitzar l’anomenada llegenda negra i dotar d’autoestima nacional la dreta espanyola. Que, com a producte, l’indigest i confús (en dono fe) volumàs de Roca (485 pàgines) cobria unes determinades necessitats, potser no exclusivament editorials, ho demostra el fet que el seu ascens sense precedents en les llistes de llibres més venuts hagi coincidit, primer, amb el procés català i, després, amb la irrupció de Vox en l’escenari polític.
Tant el llibre de Roca Barea com la resposta crítica de Villacañas es podrien veure, en el millor dels casos, com a exemples menors d’un llarg, centenari debat historiogràfic entorn de dues idees d’Espanya: la de Menéndez Pelayo, amb una obra emblemàtica -excel·lent encara que reaccionària–, com és Historia de los heterodoxos españoles, i la d’Américo Castro, amb España en su historia. Cristianos, moros y judíos –dues orientacions i visions contraposades: la ultramuntana i romanocatòlica versus la pluralista i d’ascendència republicana i d’esquerres–. En el pitjor dels casos, el debat de paper que representarien Roca Barea i, en la seva rèplica, Villacañas, no seria, en molts aspectes, i sobretot pel que fa a la primera, res més que un episodi ben tardà de la mateixa batalla propagandística que, en relació amb la llegenda negra, denunciaria la primera i admetria el segon, el qual, bo i desautoritzar el valor històric de l’aportació de Roca, tanmateix manté com ella que la maniobra propagandística així anomenada va existir –i existeix–, per bé que el que cal, segons el catedràtic de la Complutense, és posar l’èmfasi –ens ve a dir– en els fets denunciats, i no per treure’ls importància, sinó per metabolitzar-los i assumir-los adequadament per tal que no es tornin a repetir.
El més sorprenent, però, és que, si bé tant en un llibre com en l’altre hi ha permanentment l’ombra del problema català, el debat es caracteritza per una absència gairebé total de dades o arguments explícits sobre Catalunya. I això no solament en les abrandades planes nacionalistes de Roca Barea, sinó també en la llarga, monumental puntualització erudita de Villacañas, qui parteix d’una visió que certament és tolerant des del punt de vista religiós però no gaire considerada pel que fa a la realitat catalana, que a la pràctica, repetint –crec– errors del passat, ignora radicalment Catalunya, tant perquè els habitants del Principat i les seves estructures polítiques i socials són els grans absents del llibre, com perquè evita tota menció detallada del procés de fundació d’aquesta monarquia unitària de llengua i tradició castellana que, a partir de la lectura del seu llibre –interessantíssim en molts altres aspectes–, semblaria una realitat igualment eterna i immutable. L’autor d’Imperiofilia, en termes cinematogràfics, excel·leix en les panoràmiques i en els primers plans, però desconeix pràcticament els plans mitjans.
El nucli de la interpretació de Villacañas és el que ell anomena la síndrome de la nació tardana, que no solament afectaria el conjunt de l’Estat espanyol, sinó particularment Catalunya. La tesi es declara finalment a les decebedores i crucials pàgines 256 i 257 d’Imperiofilia, on el nostre polemista al·ludeix a «los historiadores y políticos catalanes», els quals –sense fer distincions de cap mena– «han sumido –diu– a su país en una crisis sin precedentes que compromete su destino como nunca antes». Quins historiadors, quins polítics?, ens preguntaríem. L’«imperialisme» castellà no es va projectar mai sobre Catalunya? Aquí, en aquest redol de la península, no hi havia problemes amb la Inquisició? L’obra d’un Vicens Vives, per exemple, amb la seva visió integradora, no mereix cap consideració en relació amb les qüestions que aquí es ventilen? I malgrat que, en tot el llibre els catalans –polítics, historiadors o ciutadans d’altra mena–, han estat bandejats de l’exposició, i per tant de la història tal com la veu Villacañas, l’autor no té cap problema a assimilar-los (cal entendre que per a ell català és sinònim d’independentista) als posicionaments de Roca Barea: «Su visión falseada e idealizada del pasado –escriu sobre els «independentistes» catalans, polítics i historiadors– ha producido la expectativa de una falsa idea de libertad como desvinculación absoluta de España y su historia».
Així, per al nostre filòsof polític, el mamotreto de Roca Barea «parece ciertamente la respuesta simétrica igual de fundamentalista, igual de ilusa e igual de falsa a esa comprensión y uso de la historia de muchos independentistas catalanes». I més avall, després d’homologar «Torra y Roca Barea», els quals, considera, «mantienen la misma actitud», Villacañas afegeix: «constituye un destino especial de la nación tardía española el tener que mimetizar las inseguridades de la nación tardía catalana y así verse obligada a responder a sus distorsiones con otras exageraciones». És per això que l’autor retreu a Roca Barea que «en lugar de mostrar con firmeza el carácter históricamente insano del independentismo catalán, (…) se ha lanzado a una burda imitación». Et caetera: el lector, imaginem, ja se’n fa cabal. Tanta argumentació contra Roca Barea i l’imperialisme espanyol però cap ni una pel que fa a la qüestió catalana! És de doldre que José Luis Villacañas, qui, insisteixo, és un autor tan suggeridor des de tants punts de vista, resulti, aquí (no he llegit el seu llibre sobre Jaume I; sí –en canvi– l’extraordinari, avui introbable ¿Qué imperio?), tan pobre, tan adotzenat, tan –en el fons, ai!– ignorant (o silent) en relació amb la cultura i la personalitat catalanes.
