Pere Calders periodista

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

L’interessantíssim recull Sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents) aplega sis contes emblemàtics de Pere Calders i una tria d’articles diversos, publicats a diferents revistes, des de l’any 1933 fins al 1994. Els contes són ja força coneguts pels lectors de Calders i la tria sembla que va lligada a la intenció global del recull, que manifesta a bastament, en el pròleg, Diana Coromines, neta de l’escriptor. El tema de la distòpia s’aplica avui a molts textos i el seu ús, excessivament generalitzat, podria ser objecte de debat. En tot cas sempre és un goig rellegir Calders i recuperar el seu món, molt més ombrívol en molts casos del que sembla d’entrada, potser perquè s’han potenciat les seves narracions més humorístiques i lluminoses, en diferents antologies.

En les entrevistes de promoció del llibre ha sorgit el tema de què pensaria Calders, a l’entorn de la qüestió del país, l’independentisme i els esdeveniments dels darrers anys. Aquestes són preguntes retòriques, ell tampoc no seria la mateixa persona, i malgrat que molts problemes semblin irresolubles i, en ocasions, tot plegat sembli la cançó de l’enfadós, ni el context ni les persones són les mateixes. El recull d’articles és interessant per tot allò que l’escriptor diu i també pel que no acaba de dir. Calders, com tothom, no és la mateixa persona en els anys trenta que en els cinquanta, els setanta o els noranta.

La gent de l’exili de després de la guerra va ser molt diversa. El sector de la intel·lectualitat en el qual podem incloure l’escriptor va ser, en certa manera, privilegiat, a causa de la seva formació i les seves relacions. El retorn dels exiliats va ser molt festejat però també va marcar diferències entre els que van tornar i els que no havien marxat, per raons diverses. Les crítiques, educades i respectuoses, de Calders al llibre de Candel, Els altres catalans, van generar reticències i malentesos, però tot s’ha de situar en el seu moment. Calders podia tenir, com tothom, els seus prejudicis, però això no té res a veure amb el tema del racisme, aspecte que ell comenta a bastament en diferents ocasions, incidint en el fet de què sovint som els catalans i el catalanisme els que hem d’entomar tota mena de penjaments desafortunats i encara, en ocasions, sembla que acceptem merèixer les garrotades. Per altra banda, en aquests darrers anys en els quals hem descobert, com comentava Paco Candel, que catalans i castellans ens assemblem més que no ens pensàvem, davant de la immigració internacional que ha arribat a casa nostra, he percebut prejudicis molt més greus dels que es poden percebre en el Calders dels seixanta.

Més enllà d’aquest tema concret, Calders opina sobre molts altres fets que ens ajuden a entendre una mica més la llarga època  de la seva vida en actiu, i els diferents esdeveniments  que va viure o va conèixer. Les opinions de l’escriptor poden ser debatudes en algun moment i jo, particularment, em quedo amb el creador literari, que també sura en aquests articles, on sorgeixen anècdotes que son ja la llavor d’alguns dels seus millors contes. El món quotidià és ple de curiositats que Calders entoma amb perplexitat i amb un humor molt personal, sense estridències i amb una ironia que no tothom sap copsar com caldria, en el present. Aquest és un llibre imprescindible, amb una tria molt acurada, no exempta d’una intenció concreta. Cert que arrosseguem molts problemes de llarga durada, relacionats amb el tema català, però res no és mai igual ni de la mateixa manera. Nosaltres tampoc. En tot cas, aquest és un llibre per comprar, tenir i rellegir i que fa pensar en la necessitat de reculls de més gruix que apleguin tants textos interessants publicats a la premsa, en especial a l’Avui d’abans, un diari amb història pròpia i moltes dificultats per sobreviure, però que en ocasions va aplegar un planter de col·laboracions impagables i de categoria.