Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
El periodista, diplomàtic i traductor Eugeni Xammar mor el 1973 essent un dels millors periodistes catalans contemporanis i sense haver vist publicada ni una ratlla escrita per ell en forma de llibre. La rellevància de la qual disposava en vida topeta amb la seva minsa fortuna editorial. Fins un any després de la seva mort, 1974, no veurem publicades les seves memòries dictades sota el títol Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Maria i Moret (Quaderns Crema). De Xammar, però, solament coneixia Cartes a Josep Pla, llibre que m’alegro d’haver llegit abans perquè, sobretot a la primera part, hi trobem molta lletra i referència que ja apareix a aquesta obra.
Sota el punxant títol de Cartes d’un polemista Xavier Pla compila totes les cartes recol·lectades als arxius, a excepció de les ja publicades al volum epistolar adreçat a Josep Pla. La tasca d’investigació del doctor Xavier Pla és d’una magnitud dilatada i ingent, solament millorada per un pròleg en forma d’assaig que presenta el volum d’una forma atractívola i humil, traient, per moments, importància al fet d’haver recopilat dues-centes vuitanta-set cartes. Al pròleg que dona tret de sortida al volum, Xavier Pla presenta Xammar amb la divisió que anteriorment he manllevat: periodista, diplomàtic i traductor.
A aquest volum de cartes podem veure sobretot el Xammar més diplomàtic i periodista, deixant una mica arraconada la seva faceta de traductor. La vida diplomàtica, tan llunyana com ens és a la majoria, pot no tenir una atracció primerenca, però la vida política del període d’entre 1907 i 1973 és tan convulsa que traspua un encís particular. A Cartes d’un polemista trobem un Xammar que barreja amb precisió la servitud i les limitacions del món diplomàtic amb la punta de mala llet i ironia periodística que desprèn, fins i tot, certa agressivitat. A diferència de Josep Pla, Xammar manté un republicanisme ferm, tant al període republicà com amb el feixisme espanyol, considerant durant la dictadura de Franco que «tot català que en aquests moments cerca a representar el govern d’Espanya a l’estranger té dret al títol de porc».
Els receptors de la correspondència és d’una varietat i pluralitat extraordinària, amb noms que passen des del president Tarradellas, Esplà, Ramon Sugranyes o Josep M. López-Picó, i d’altres amb menor freqüència, com Montserrat Roig, Francesc Macià, Carner o Carles Rahola, demostrant un poliglotisme que ens regala grans moments periodístics, com una entrevista perduda a un gairebé desconegut Adolf Hitler, de la qual se’n parla molt poc per a la rellevància que això, posteriorment, ha tingut. Mereix menció l’anècdota a la cerveseria Bürgerbräukeller de Munic, on Xammar i Pla es trobaven en el moment en què un home —Hitler— hi entrà trencant l’ambient cerveser: «S’ha presentat Hitler davant d’una banda. Hitler entra. La gent protesta. Von Kahr és victorejat. Hitler demana poder parlar. La protesta es fa més densa. Hitler avança, decidit, puja a l’estrada, es treu el seu revòlver i dispara dos trets al sostre. Cau una mica de calç i pols. Es fa un silenci glacial. Hitler parla». Cal llegir Xammar, (re)descobrir-lo, i les cartes —el gènere literari tafaner per excel·lència— és la millor forma d’endinsar-nos-hi.
