Les memòries d’Esther Tusquets

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Aquestes confessions de l’editora Esther Tusquets es van publicar l’any 2005, per primera vegada. Pel gener d’aquest any, 2020, es van reeditar, cosa que ha estat un encert, ja que es tracta d’un d’aquells llibres als quals el pas del temps dona un valor afegit. L’autora no ha pogut gaudir d’aquesta nova edició, va morir l’any 2012, als setanta-cinc anys, una edat relativament prematura en l’actualitat. Esther Tusquets va accedir al món editorial en dirigir l’empresa d’un oncle seu, que aleshores publicava llibres religiosos. L’editorial la va comprar el seu pare i la va posar a ella, que era molt jove aleshores, com a responsable. Esther Tusquets va dinamitzar la marca de Lumen, es va envoltar de bons col·laboradors, una gran majoria de dones, per cert. Va crear un catàleg important, divers, amb alguns títols clau, molt importants en el context de la literatura del segle XX. Això de crear catàleg sembla avui una cosa del passat, l’autora, ja el 2005, reflexionava sobre el tema i sobre la servitud actual a les novetats, acompanyada de la destrucció dels volums sobrers, un aspecte aquest que potser la digitalització evitarà, al menys.

L’editora i escriptora ens passeja per un món desaparegut, en el qual un munt de gent brillant conformava una mena de colla, burgesa i elitista en alguns aspectes, però disposada a fer que la modernitat fes forat a la rància societat hispànica de l’època. Tusquets va tenir molts amics i amigues lligats al món intel·lectual, heterodoxos i singulars: Carlos Barral, Ana Maria Matute, Ana María Moix, Jorge Herralde, Cela, Delibes… Amb alguns i algunes hi va tenir discussions, acostaments i distanciaments però, en general, va saber conservar una bona i generosa amistat amb la gran majoria. Esther Tusquets segurament és poc mentidera, com diu el títol, però també és prudent i humana a l’hora d’explicar-nos les ombres i, fins i tot, les ximpleries egòlatres d’alguns dels personatges que evoca, molts dels quals lligats a la literatura castellana feta a Catalunya.

Hi ha grans moments lluminosos, en aquestes memòries, viatges, gresques, sortides per motius empresarials, algunes d’aquestes petites històries manifesten la relació que s’estableix entre les dones, en moltes ocasions. Amb el temps, com és sabut, Lumen es va vendre a Penguin Random House i Tusquets va ser acomiadada, no és el primer cas en el qual una empresa, del tipus que sigui, acaba per foragitar qui la va tirar endavant. Pel llibre hi trobem fets històrics, com ara la tancada a Montserrat, allò de la gauche divina i Bocaccio, la Barcelona guapa dels cinquanta, els seixanta i els setanta, i l’autora s’adona d’alguns fets èticament ombrívols, com ara la manipulació de la misèria a l’hora d’aconseguir fotografies impactants per als llibres il·lustrats de l’editorial.

Esther Tusquets és conscient del seus privilegis de classe, sobre els quals sap ironitzar, però pertany a un sector d’aquesta classe al qual devem molts descobriments literaris tot i que potser, vista en perspectiva, perd una mica la brillantor amb la qual els qui no en formàvem part la contemplàvem. El temps passa i els mites són mites i no els podem defugir. Aquest llibre pot semblar, en algun moment, anecdòtic, però les anècdotes que ens explica tenen una gran profunditat i, entre línies, ens expliquen molt més sobre l’època i la seva gent que no pas assaigs més pretensiosos. Esther Tusquets ha estat, a més d’editora, una molt bona escriptora constant, prolífica, que potser no compta encara amb el reconeixement que mereix, en comparació amb d’altres escriptors, homes sobretot. Confesiones de una editora poco mentirosa son unes memòries atípiques, doncs, imprescindibles, divertides, humanes i molt ben escrites, que avui poden interessar a un públic molt divers, transversal i de diferents generacions.