Júlia Costa / @liujatasco
L’editorial Plataforma va publicar el 2018, en castellà, la biografia d’Albert Camus escrita per Virgil Tanase, intel·lectual romanès establert a França des de fa anys, a causa dels problemes polítics del seu país. En general, les biografies interessants són obra de personatges que també són interessants. Tanase (Galati, 1945) és escriptor, dramaturg, traductor i filòsof. Ha publicat d’altres biografies d’escriptors. Albert Camus és un personatge que continua desvetllant curiositat i interès. És probable que la seva mort prematura hagi contribuït a una certa mitificació però també cal comptar amb què el pas del temps li ha donat la raó en molts aspectes, coses que avui semblen òbvies van ser molt controvertides durant la seva època. Encara costa que l’esquerra radical del passat faci examen de consciència o admeti les errades comeses de forma inconscient o intencionada.
Hi ha una suposada esquerra que encara critica Camus per les mateixes raons que els seus contemporanis. I és que Camus va ser molt odiat i criticat per totes bandes, hi havia un gran interès, gairebé un consens, en marginar-lo del món literari. Aquestes misèries s’esdevenen i s’esdevindran a tot arreu, per desgràcia. En podria posar molts exemples. I en el rerefons sempre hi ha l’enveja, pecat capital molt perillós. En aquesta nova biografia de l’escriptor, els qui ja en coneixen la vida, l’obra i la trajectòria, potser no hi trobaran novetats. Però sí que hi trobaran una nova visió, fonamentada en la grapa intel·lectual de Tanase. L’autor té la virtut d’acostar-nos, sense estridències, de forma una mica desordenada fins i tot, a l’home rere l’escriptor i pensador, amb les seves ombres i les seves decepcions, a la seva infantesa pobra de solemnitat, als seus intents per accedir al món cultural de prestigi, a la seva topada amb el menyspreu de certes elits que considerava properes. Camus enyorarà l’Algèria que no va poder ser. El conflicte colonial, potenciat des de fora, com passa sempre, va acabar malmès per ideologies i violència, una violència que es justificava i es justifica encara que produeixi danys col·laterals. Camus es va sentir molt neguitós en aquell París que des d’aquí contemplàvem embadalits.
Fins i tot, sembla que havia pensat en viure a Espanya, un país entre el seu nord africà de la infantesa i la França incòmoda d’aquella intel·lectualitat de l’època, gauche divine avant la lettre. Però, evidentment, la situació política, el franquisme, la dictadura, ho feia inviable. Moltes frases de Camus s’han tret de context però no han perdut pes específic. I tot i el seu humanisme el personatge té zones fosques, com ara la seva infidelitat constant, l’afició a les dones i la incapacitat per ser fidel a cap de les que va creure estimar. Tot i amb això cal dir que no va deixar mai del tot la seva dona, Francine Faure, matemàtica i pianista especialitzada en Bach, i que va ser aquesta qui el va acompanyar a la concessió del Nobel, encara que hi ha qui explica que quan va morir era a punt de separar-se d’ella de forma definitiva. El fet és que les continues escapades de l’escriptor van contribuir a agreujar la depressió de la seva dona i que avui, des d’un context més amable amb la situació femenina, et preguntes com una dama d’aquesta categoria intel·lectual, i molt bonica, a més a més, aguantava segons què.
S’ha mitificat molt la relació de l’escriptor amb María Casares, potser va ser ell el gran amor de l’actriu, una actriu també molt mitificada, fins i tot a través de les revistes progres de la meva joventut. Però no és gens segur que Camus tingués cap gran amor inqüestionable. En tot cas aquestes històries, molt del gust de la tafaneria romàntica, per la qual admeto sentir certa tirada, s’acostumen a tergiversar sovint i, a més a més, la mort de l’escriptor fa impossible saber què hauria passat després. Personalment crec que era d’aquests senyors dels quals es diu, de forma casolana, que els agraden totes. El dia en què va morir havia enviat cartetes a tres senyores, citant-les a hores diferents, per exemple. Cosa que fa trontollar el tòpic de la devoció per Casares.
Físicament no era res de l’altre món, però li agradava rumbejar i resulta evident que tenia un atractiu indiscutible, potenciat amb una certa posada en escena que resulta evident en moltes fotografies. La seva relació amb el teatre, on havia fet d’actor en més d’una ocasió, li havia fornit això que en diuen tablas. Una vegada, fa temps, vaig llegir en algun setmanari francès un comentari irònic, que era una mena de creuament entre Fernandel i Bogart, cosa que té una certa gràcia descriptiva. Mentre Sartre i el seu entorn van perdent pes i cada dia es posa més en evidència la seva ambigüitat política i ètica, la figura de Camus es potencia amb el pas dels anys i un cert oblit interessat la fa més rellevant. Les crítiques suposadament aprofundides sobre la seva obra i les seves idees que li van dedicar Sartre, Beauvoir i la seva cort celestial tenen un rerefons de gelosia vulgar evident. Va refusar ficar-se al llit amb Beauvoir i a Sartre li feia molta ràbia el seu ganxo amb les senyores.
No sembla que fos un home gaire feliç sinó insatisfet, amb sentiments de culpa i una salut sempre precària, seqüeles d’una tuberculosi juvenil que mai no es va curar del tot, en una època en la qual la malaltia encara era molt greu. Una salut que tampoc no era capaç de cuidar, fumava, bevia, rumbejava una activitat sexual constant i compulsiva. No és l’únic cas en el qual una salut feble i l’ombra d’una possible mort prematura potencia la necessitat de viure la vida a fons i sense limitacions excessives. La seva infantesa es va desenvolupar en un entorn de misèria, gairebé. Sort d’un mestre, el qual va recordar en la concessió del Nobel, que li va saber reconèixer la intel·ligència i va aconseguir que estudiés. I no tan sols fent que tingués accés a beques i ajudes sinó convencent la família, sobretot la seva àvia, tot un caràcter, de les possibilitats del noi. Avui potser sembli aquesta una mentalitat remota però m’havia trobat amb casos així fa anys, a l’escola. És clar que aleshores estudiaven quatre gats de casa bona, nois, en general. Un meu cosí, ja mort, força més gran que jo, no va tenir la mateixa sort que Camus, no hi va haver manera de què el mestre del poble convencés el pare de les seves possibilitats i de la necessitat de sol·licitar ajudes per tal que continués estudiant, feia falta a casa, al camp, eren pobres, tot allò dels estudis eren luxes i bestieses.
No sabem com li hauria anat a Albert Camus de no ensopegar-se amb aquell accident, al quaranta-set anys, el 1960. Va preveure moltes coses, com ara l’allau migratòria que arribaria a Europa, amb el temps, procedent dels països pobres i empobrits, si no se’ls tractava amb respecte, dignitat i justícia. En alguna ocasió li van recriminar que parlés tant dels pobres quan ell ja no ho era. Era cert, ja no ho era, tot i que ho havia estat molt, de pobre, i cal pensar que li agradava viure bé, cosa que explica el seu primer matrimoni. Malgrat això la seva visió era molt més comprensiva i lúcida que no pas la de les elits militants del comunisme de moda que feien veure que no sabien res dels crims estalinistes i que amagaven la dramàtica realitat per tal de no desmobilitzar la classe obrera en lluita. Va rebre xiulades i insults en algunes conferències i males crítiques exagerades, relatives a les seves novel·les i obres de teatre, va durar poc al partit comunista, no combregava amb cap dogmatisme, refusava coses com ara el terrorisme o determinats mètodes de lluita violenta. No és fàcil intentar ser objectiu i equànime quan les idees es polaritzen.
Aquesta biografia té interès pels qui ja coneixen la vida i obra de l’autor però també per a la gent que en sap poca cosa. Camus va obtenir el premi Nobel l’anu 1957. Era encara molt jove i sorprèn la decisió del jurat però ja sabem que en aquestes coses s’hi mouen moltes pressions i interessos. Sartre va obtenir el premi l’any 1964. No cal dir la ràbia que li devia fer que Camus el rebés abans. En ocasions aquests premis estan una mica enverinats, hi ha enveges i cops de colze en tots els mons professionals i molta gent que el mereix no el rep mai. A més a més els intel·lectuals no sempre responen a allò que escriuen. Tanase, l’autor de la biografia, opina que l’obra dels escriptors en dona una visió purificada i que el perfil humà més complet l’aconseguim amb documentació diversa, com ara diaris personals o correspondència íntima. Per això la biografia, quan està ben escrita i aporta una nova visió del personatge, lligada a la personalitat del biògraf, si aquest s’implica d’alguna manera en el que explica, resulta tan interessant i imprescindible.
