Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Sobre El raïm de la ira s’ha dit que la novel·la de John Steinbeck és d’esquerres i la pel·lícula de John Ford, de dretes. Em sembla una simplificació excessiva i que es podria matisar a fons però és cert que alguns aspectes espinosos de la història original van quedar abaltits en passar al cinema, per diferents motius i, també, per exigències del negoci cinematogràfic. El llibre va estar, fins i tot, prohibit en alguns estats americans durant un temps. Després, Steinbeck va passar a ser molt valorat i les coses van canviar. La situació que reflecteix el cinema, tot i que algunes imatges es van inspirar en fotografies reals de l’època de la Gran Depressió, acaba sent una mica més esperançadora i compta amb una mena d’epíleg amb una tirallonga coratjosa de la mare de família, pal de paller del grup, cosa que, sembla, va ser imposada al director. El llibre té com a tema important la descomposició familiar, a la pel·lícula alguns personatges rellevants de la família tenen poca incidència en el conjunt.
Malgrat tot, considerant que llibre i pel·lícula potser, com en tants altres casos, s’han d’analitzar des de diferents punts de vista, ens trobem amb una narració mítica i una pel·lícula de categoria. Hi ha una tendència recurrent a comparar fets del passat amb l’actualitat, es poden trobar paral·lelismes, i els apocalíptics tenen tendència a pensar que tot va sempre igual de malament però jo, personalment defujo força aquestes comparacions si no s’entra més a fons en el tema social, polític i econòmic. Tot i amb això admeto que podem evocar coses com ara la immigració, els prejudicis contra els nou vinguts i els pobres, la recerca d’un futur, la lluita per la supervivència, la natura malmesa, la lluita per la dignitat i molts més aspectes lligats a la història universal dels homes i les dones.
El llibre i la pel·lícula es van dur poc temps de diferència, la novel·la es va publicar el 1939 i la pel·lícula és de 1940. La genialitat de Ford, malgrat els condicionants que li poguessin haver posat, es fa evident en cada moment de la narració fílmica. Les còpies actuals ens mostren un blanc i negre excel·lent, molt ben restaurat, les interpretacions són excel·lents, la fotografia, de Gregg Toland, desvetlla la nostra admiració sense reserves. Jane Darrell, una d’aquestes actrius condicionada durant anys, a causa del seu físic, a fer de mare, tieta o àvia, va guanyar un Oscar ben merescut. A la versió clàssica de Mary Poppins va ser la senyora dels coloms, per cert. Fonda i Carradine són els actors més coneguts d’aquest conjunt d’extraordinaris professionals que aplega la pel·lícula.
Com en d’altres llibres de Steinbeck hi trobem referències cristianes, que es perceben a la pantalla. El llibre de Cátedra, amb moltes anotacions, el recordo molt bé, va ser la primera vegada que vaig llegir la novel·la, molt abans de veure la pel·lícula, la qual, per cert, no es va estrenar a Espanya fins l’any 1974. A la coberta s’hi veu la tortuga del llarg fragment inicial, tot un símbol que ha comptat amb moltes interpretacions. La pel·lícula tampoc no ens mostra la mort del nadó de la filla ni la significativa escena evocadora de la caritat romana, amb l’alletament, per part de la noia que ha perdut el fill, d’un vell afamat, una escena que va desvetllar inquietuds puritanes a dojo.
Fa un temps escoltava per la ràdio comentaris sobre aquesta pel·lícula i les traves diverses que va patir la seva estrena en alguns països. Sembla que a la URSS la van arribar a estrenar, al capdavall mostrava les misèries de la societat capitalista, però, en aquells anys, el públic rus va quedar sorprès de què la família miserable pogués comptar… amb una furgoneta. La cosa va fer molt de soroll i la pel·lícula es va prohibir. Avui sembla que no es vol incidir gaire en un suposat missatge comunista (o socialista) present al llibre. Cal tenir en compte que el comunisme era, aleshores, encara, una esperança i que poques coses sabia la gent desafavorida sobre el pa que s’hi donava, a nivell estatal. Al capdavall les bones idees, comunisme, anarquisme o, fins i tot, el cristianisme, no tenen la culpa del mal ús que n’han fet els poders, ni dels crims comesos en nom seu. Si l’infern està empedrat de bones intencions és, ai, culpa dels qui les malmeten un dia sí i un altre, també. Aquí i a les antípodes.
