Amb l’enderroc del cinema Aribau Club s’acaba la seva història

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Qui passi pel número 565  de la Gran Via de Barcelona veurà que ja han enderrocat l’edifici de l’Aribau Club. És inevitable sentir una mica de nostàlgia, tot i que era un final previst i anunciat des de feia un parell d’anys. Podria fer una llarga llista de cinemes o teatres que he vist desaparèixer al llarg de la vida però seria injust no reconèixer que se n’han obert d’altres, molts dels quals inclosos en aquests grans conjunts comercials i d’oci de les últimes dècades. La darrera vegada que vaig anar a l’Aribau Club va ser per una invitació inesperada, a veure un passi d’Incerta glòria, abans de l’estrena de la pel·lícula, el 2017. Tot i que he passat milers de vegades per davant del cinema no era una de les meves sales habituals, de joveneta, ja que el tenia una mica lluny de casa. Durant uns anys va pertànyer a una modalitat que en deien estrena preferent, era una mica més car que els cinemes populars de barri i feien pel·lícules una mica més noves.

Jo el vaig conèixer ja amb el nom de Dorado, amb el qual es va inaugurar la seva remodelació de postguerra, l’any 1939, amb dues pel·lícules de categoria, cadascuna en el seu estil, Pigmalió, amb Leslie Howard, i Nobleza baturra, de Florián Rey i amb la popularíssima Imperio Argentina en el repartiment. Aquests títols em són més coneguts que d’altres que també van tenir el seu èxit, com ara Cuatro pasos por las nubes, d’Alessandro Blasetti. El Dorado va tenir el detall de dedicar-se a un públic familiar, programava força per a avis, pares i criatures. Una de les seves singularitats era que durant els dies nadalencs, amb el fons musical de Noche de paz, la veu d’un senyor invisible ens felicitava les festes. Encara era més reeixida la nit de cap d’any, ja que es podien escoltar les campanades i una retòrica felicitació carregada de bons desitjos, en el refistolat castellà de l’època. Coses com aquesta es poden llegir a l’emblemàtic llibre de Joan Munso Cabús, Els cinemes de Barcelona, de mitjans dels noranta.

Des de mitjans dels setanta va passar a ser propietat de Pere Balañá, com tantes altres sales rellevants de la ciutat. Va tancar portes pel maig de 1994, amb la projecció de la pel·lícula Sister Act 2 de Bill Duke. Però no seria aquell un tancament definitiu. Ha estat un de tants locals amb tendència a reinventar-se. L’any 1936 en va iniciar la construcció Manuel Reverter López però amb l’esclat de la Guerra Civil el local va ser ocupat per la CNT, que el va inaugurar amb títols adients al moment, com ara Guerra sin cuartel, de George Marshall, o Un pueblo en armas, de Juan Pallejá i Louis Frank. L’any 1938, amb motiu de la mort de Durruti, al front de Madrid, al cinema se li va donar el seu nom i un any després, es va adaptar a les normatives espanyolistes i va rebre el nom de Dorado. Després de la guerra la propietat va tornar a Reverter i, amb el nom de Doré, s’hi van projectar pel·lícules de l’època i coses com ara un Noticiario de Falange. 

Durant uns anys programava conjuntament amb d’altres cinemes, com ara el Vergara o el Principal Palacio. Ja en l’època Balañá va projectar força cinema infantil i d’animació. L’any 1994 va reobrir en la modalitat de doble sala, reconvertit en el Club Doré i el 2006 va rebre el nom d’Aribau Club. Va acollir projeccions de festivals emblemàtics, el D’A, el Docs Barcelona o l’In-Edit. Una llarga història doncs, de més de vuitanta anys, una durada gairebé humana, a través de la qual podem repassar els canvis socials i polítics i les diferents tendències cinematogràfiques de cada moment. Afortunadament encara tenim els Aribau i, com quan anàvem al Dorado, podrem arrodonir, encara, la sortida cinematogràfica amb un bon berenar a La Valenciana del mateix carrer, malgrat que l’establiment actual tampoc no sigui ja ben bé el dels nostres records esvaïts, aquell de la cantonada amb la Gran Via, amb les seves amables escaletes.