La Fundació Stämpfli de Sitges, un espai per pensar l’art contemporani

Al Garraf es troba aquest museu amb obres de l'artista suís Peter Stämpfli i d'altres creadors internacionals
Fundación Stämpfli
Obres de Pere Stämpfli (Fundació Stämpfli) / Foto: Manel Haro

Manel Haro / @manelhc


En el seu llibre De l’espiritual en l’art, Vasili Kandinsky va aportar unes idees molt estimulants sobre el que ell entenia que era l’art i la manera com aquest s’havia de relacionar amb la vida, la seva època, els creadors i el públic. Segons el pintor, «tota obra d’art és filla del seu temps, i sovint és mare dels nostres sentiments.» Més encara, «la pintura és un art, i l’art, en el seu aspecte global, no és una creació inútil d’objectes que es desfan en el buit sinó una força útil que serveix al desenvolupament i a la sensibilització de l’ànima humana.» És a dir, l’art no es pot deslligar del seu temps, encara que ha de tenir una projecció de futur.

Per a Kandinski una obra de fa quaranta o dos-cents anys ens ha de poder interpel·lar en el nostre present, ens ha de dir alguna cosa del que som ara i no només del que vam ser com a éssers humans o societat en el passat. És per això que posar-se davant d’una obra d’art, quan ens trobem en un museu, ha de requerir una experiència espiritual; el plaer estètic hi ha de ser, però la combinació de formes i de colors ha de respondre a una necessitat interna, la de l’artista, però també la de l’espectador.

L’art contemporani sovint produeix cert rebuig en una part del públic que el pot considerar insubstancial o fins i tot incomprensible. Però no hem d’oblidar que el segle XX ha estat una constant revolució en molts sentits, en l’àmbit social, tecnològic, polític, cultural i econòmic. Si pensem en les darreres dècades del segle XX i en les dues que portem del segle XXI, entendrem que hem viscut i vivim una explosió d’estímuls i canvis que ens porta a reflexionar constantment sobre qui som, sobre quins són els espais on ens podem expressar i de quina manera ho podem fer, així com de quina manera ens relacionem amb el nostre entorn.

 

‘Ebrar’ (1974). Michel Tyszblat. Poliuretà sobre tela.

 

L’art contemporani recull aquestes necessitats interiors i també les seves complexitats. Dit d’una altra manera, si en l’art hi ha quelcom que es pugui assemblar a la banalitat, potser és perquè vivim temps de banalitats. Per això, entrar en un museu d’art contemporani pot ser una oportunitat per situar-nos en el nostre propi espai, en el nostre propi temps, en una època de velocitats accelerades, de realitats superposades i de multiplicitat d’impactes que sovint ens fan sentir desbordats.

La Fundació Stämpfli de Sitges és un petit museu on es pot gaudir de l’art contemporani. Dues són les seccions d’aquesta col·lecció; per una banda, tenim peces de diversos creadors com Eduardo Arroyo, Antonio Seguí o Erró Gudmundur, que formen part del fons de la fundació; per l’altra, hi ha obres de Peter Stämpfli, artista suís nascut el 1937 i resident a la localitat del Garraf des de 1970, just després de representar a Suïssa a la Biennal de Venècia. Aquesta primera part està dividida en tres espais, el primer dels quals està dedicat a la figuració narrativa amb obres que aprofundeixen en els objectes i les formes de la vida quotidiana, així com en els llenguatges de la cultura popular.

Exemple d’això és el quadre La Bella i el maniquí (2008), de Peter Klasen, on apareix la fotografia publicitària i un contenidor amb matèries perilloses marcat amb un doble senyal de perill, entre altres temes. També resulta molt interessant el Cop de vent (2000) de l’islandès Erró (nom artístic de Gudmundur Gudmundsson), on veiem una estàtua de Mao, icona de la Xina comunista i darrere seu una mena de cortina també amb la seva imatge que al moure’s per l’efecte del vent deixa entreveure la ciutat de Nova York, icona del món capitalista més agressiu.

 

La Bella i el maniquí, Peter Klasen, 2008, acrílic sobre tela i neó

‘La Bella i el maniquí’ (2008). Peter Klasen. Acrílic sobre tela i neó.

 

En el segon espai llegim en un text introductori que ens trobarem amb obres que giren al voltant de la reflexió filosòfica, el món del somni, la vida de l’artista com a font d’inspiració, el primitivisme, el ready-made i el paisatge urbà com a construcció abstracta. En la pràctica això es tradueix en una exploració de l’ésser humà enfront dels seus paisatges, però també enfront de tot allò que el construeix com a individu, com a ésser social, cultural i tecnològic.

La selecció de quadres d’aquest espai mostra, doncs, allò que ens fa humans com el quadre Ebrar (1974) del francès Michel Tyszblat, els Mitjons (1969) del grec Pavlos, l’escultura Biblioteques ideals (2008) de Jean-Luc Parant o l’Ensemble (1988) de Jean-Michel Sanejouand. Tot plegat tecnologia, mite, tradició, cultura i consum. També és sorprenent el díptic Visitation, Paris/New Mexico (2004) del novaiorquès Joel-Peter Witkin, tota una contraposició entre la vida i la mort a través del cos d’una dona, símbol de feminitat i de vida que, paradoxalment ni la pot allunyar de la mort ni li pot garantir la vida.

El tercer espai està dedicat a l’art cinètic i a obres que van explorar la renovació de l’abstracció geomètrica, el minimalisme i l’art conceptual amb peces d’artistes com Horacio García-Rossi o Carlos Cruz-Diez. Tota una proposta per reflexionar sobre la matèria i l’intangible a través de l’art abans de passar a la segona secció de l’exposició, centrada en obres de Peter Stämpfli. També aquí trobem tres espais, el primer dels quals ens situa davant d’allò quotidià, el gest i l’objecte, amb obres dels anys 60 i 70 que ens remeten al pop-art i a la figuració.

 

'Rouge baiser' (1966-2002). Pere Stämpfli.

‘Rouge baiser’ (1966-2002). Peter Stämpfli. Oli sobre tela sobre panell tallat.

 

Fàcil és que capti la nostra atenció els encesos llavis vermells de Rouge baiser (1966-2002), una forma humana en suspensió, mancada de la resta del cos, com ho és, en certa manera, Le Quotidien (1964), un oli que mostra dues mans i braços d’home llegint un diari sobre un cridaner fons groc. També ens estimula el quadre Tomate (1964) que tan fàcilment ens remet al pop-art i a artistes com Andy Warhol.

En la resta del recorregut, Stämpfli ens ofereix obres que van de la forma de la roda a les textures, les nervadures i els dibuixos dels neumàtics, així com al rastre que aquests deixen sobre la terra, potser per fer-nos pensar sobre el viatge que ha recorregut la nostra civilització per arribar on som ara, la gran època de la tècnica i la tecnologia.

En el darrer espai, les formes i els colors es mostren radicals i vius en una sèrie de pintures creades a partir dels anys noranta que impacten només veure-les, especialment perquè passem de la sobrietat dels negres i grisos dels neumàtics a tons llampants. Encara que aquestes noves formes poden recordar, per inèrcia, a l’espai anterior, cal mirar-les amb uns altres ulls, deixant-se endur per l’esperit de trencament que buscava l’artista. En definitiva, tot plegat són diversos camins per gaudir de l’art, per pensar-lo i, per què no, per pensar-nos.

Categories
ARTExposicionsSitgesTERRITORI
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES