Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Voces, la pel·lícula espanyola de terror dirigida per Ángel Gómez Hernández (Algesires, 1988), arriba a Netflix després que aquest estiu passés per les sales de cinema amb una bona acollida per part del públic. Més de cent mil espectadors la van veure en pantalla gran i ara arriba amb força a la plataforma de streaming. L’argument gira al voltant d’una família -un matrimoni i el fill de nou anys- que s’instal·la en una casa gran i vella que acaben de comprar amb la intenció de reformar-la i tornar-la a vendre per obtenir-ne beneficis. Això és el que Sara (Belén Fabra) i Daniel (Rodolfo Sancho) fan per guanyar-se la vida, però aquesta vegada la cosa no els hi surt com esperaven, perquè aquesta casa està encantada i als fantasmes del passat no els hi fa cap gràcia haver de compartir espai amb aquests nouvinguts. I els ho faran saber de la pitjor manera, és clar.
A partir d’aquí, a Voces tenim tots els llocs comuns de les pel·lícules de terror de cases encantades, fantasmes i parelles amb nens que arriben per construir una nova vida. Tot comença -no podria ser de cap altra manera- amb el nen, Eric (Lucas de Blas), establint contacte amb aquests esperits. Ell no entén què està passant, els seus pares veuen en ell un comportament estrany, però pensen que és cosa de la mudança i que el seu fill necessita temps per acostumar-s’hi. Però la cosa va a més, els fenòmens són cada vegada més evidents i la realitat colpejarà Sara i Daniel quan ja és massa tard per reaccionar-hi. En la pel·lícula d’Ángel Gómez -amb guió de Santiago Díaz– no hi falten les psicofonies, els traumàtics episodis del passat d’aquesta casa, els crits, les aparicions fugaces davant la càmera, els inquietants sorolls del pis de dalt. Vaja, no hi falta res, la qual cosa ens pot fer pensar que Voces no aporta cap novetat al gènere. I certament així és, però la clau d’aquesta pel·lícula és precisament que aprofita tots aquests llocs comuns per crear una història de qualitat, que espanta, i molt.
Als que ens agrada el cinema de terror ja busquem això habitualment, ens engresquen els elements tradicionals, els esperits de persones que no han deixat del tot aquesta vida, els terres de fusta que grinyolen, els primers plans de personatges amb unes ombres que creuen ràpidament en segon pla, la càmera acompanyant el protagonista per darrere mentre entra en una habitació on ha sentit un soroll estrany. Però poques vegades es veu tot això en una història ben construïda com és Voces, una pel·lícula solvent, una proposta sòlida amb personatges que actuen de manera versemblant, amb els seus conflictes interns. Hi ha una bona evolució argumental, sense baixades de ritme i amb un bon desenllaç. Es nota que el jove director ha vist molt cinema de terror, que es coneix els seus engranatges i sap com utilitzar la càmera per augmentar la sensació de tensió en l’espectador, perquè hi ha moments que fan autèntica por.
En el cinema espanyol de terror, cada certs anys surt una jove promesa que capta l’atenció de la crítica i del públic. La feina d’Àngel Gómez no ha passat desapercebuda, ja va seduir amb el seu curtmetratge Behind (2016), protagonitzat per una dona en crisi (Macarena Gómez) després d’una ruptura que tracta de mantenir la seva filla petita al seu costat mentre la seva exparella mira d’endur-se-la. Amb aquest breu projecte d’uns quinze minuts, que també fa posar els pèls de punta, Gómez va guanyar diversos premis i suposa un bon pròleg per a Voces, perquè entre les dues històries hi ha diversos ponts de connexió. Ara prepara el seu salt a Hollywood després que el productor Sam Raimi (director també de la trilogia Spider-Man, que va passar pels cinemes entre l’any 2000 i el 2007) hagi apostat pel director espanyol per fer una versió llarga de Behind i puc imaginar que d’aquí pot sortir una altra gran pel·lícula.
