Vida i assassinat de Francesc Layret

Fa cent anys de la mort del polític republicà català, gran defensor de la cultura i de la justícia social i víctima de delinqüents a sou
Foto de Francesc Layret

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Es compleixen cent anys de l’assassinat de Francesc Layret, personatge emblemàtic i singular, víctima de l’onada de violència del seu temps. Les poques imatges que tenim d’ell, en uns anys en què la fotografia encara era un bé escàs, ens mostren un senyor de l’època, seriós i circumspecte, i la informació que podem trobar sobre el personatge és limitada. Encara avui el llibre més complet és el de Joaquim Ferrer, polític i historiador català al qual devem el fet de tenir referències sobre esdeveniments oblidats o poc coneguts, com ara el Primer de Maig de 1890. Al Layret més íntim gairebé no el coneixem, sabem poca cosa dels seus germans, de la família, dels amics. Ignorem si en algun moment feia barrila amb els companys, vull creure que sí, malgrat que el món català estén sobre els seus personatges emblemàtics una mena de tel proteccionista que fa que no semblin ni tan sols humans, en molts casos.

A banda de la seva lluita política i social i la seva mort, com és sabut, Layret va patir de molt petit una paràlisi que va fer que no tingués força a les camés i s’hagués de desplaçar amb crosses i moltes dificultats. Avui això seria considerat virtut, mèrit i superació, tenint en compte que va estudiar dues carreres a la universitat, es va doctorar i va endegar una gran activitat, sempre amb resultats brillants. Però aquells eren uns altres temps, i ser esguerrat més aviat escampava, a tot estirar, paternalistes compassions i, fins i tot, la sospita que les desgràcies familiars eren cosa d’un déu raret i que castigava pecats ocults dels qui ens precediren. L’època de Layret, i les que van venir després, van ser complicades, violentes, atzaroses. El món, el nostre, era molt més violent i la violència ja s’iniciava a les families, a les escoles, no estava mal vista, en molts casos, més aviat el contrari. Semblava necessari fer creure. Per això es fa difícil contemplar aquells fets, aquella gent i aquells disbarats amb la nostra mirada del present. A les biografies de Layret i de tants altres no hi ha dones rellevants, en teoria, tot i que tenia mare i germana. Al seu enterrament hi van anar moltes dones, anònimes dones de l’època. La primera esposa de Companys va presenciar el seu assassinat i expliquen que potser alló va afectar força la seva estabilitat mental, que es va mostrar precària més endavant. Les poques fotografies d’aquell temps, però, ens mostren homes per tot arreu.

Una de les coses que ens costa més d’interpretar és la mentalitat del passat. A la gent del futur també, potser, li costarà d’entendre la nostra. Han passat cent anys i tot ha canviat malgrat que, en ocasions, llegint sobre l’època, t’adones que hi ha determinats capteniments polítics i socials que es repeteixen, prenent d’altres formes. Moltes grans figures de la vida política i social de Catalunya, durant el primer quart del segle XX, són, avui, poc conegudes. El centenari de l’assassinat de Francesc Layret pot ser una bona ocasió per recordar aquella època, complexa, fins i tot, a l’hora d’explicar-la i interpretar-la i que ja ve d’un segle XIX amb canvis accelerats i projectes malmesos. Leyret va exercir un veritable lideratge, va entendre els problemes que presentava la societat catalana però també l’espanyola, en general. Va defensar la cultura i la justícia social i va reflexionar i actuar en el camp de les transformacions econòmiques pendents. Ja va destacar a la universitat i més endavant, molt jove, va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona. També va ser un dels vicepresidents de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que va abandonar quan aquesta va fer un pacte amb els lerrouxistes. Creia, aleshores, que els partits catalans havien de defugir el sucursalisme.

Va fundar entitats rellevants, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i va fer altres aportacions importants com la seva ponència al segon Congrés Universitari Català, de 1918, sobre la catalanitat a la universitat. Va construir partits d’esquerra i catalans. Va impulsar, en aquest sentit, el Bloc Republicà Autonomista i el Parit Republicà Català. El més destacable, però, probablement és la seva tasca d’advocat al servei dels treballadors, sense cobrar, de forma generosa, cosa que li va fer assolir un gran respecte i confiança per part del sindicalisme català. Va ser diputat al Congrés, a Madrid, des del 1919, on va exposar amb claredat els seus arguments. La seva tasca hauria pogut transformar el panorama electoral, gràcies a la col·laboració, sobretot, amb Salvador Seguí, qui també acabaria per ser assassinat, l’any 1923.

Layret va ser assassinat al portal de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes de Barcelona, on es pot veure una placa que ho recorda. Es disposava a fer gestions a favor de sindicalistes empresonats, entre els quals, el seu amic Companys, a demanda de la primera dona d’aquest que l’havia anat a trobar. El seu assassinat va ser obra de delinqüents a sou. El seu enterrament va anar acompanyat per una vaga general i per un immens seguici el qual, en baixar per la Rambla, va ser atacat per la Guàrdia Civil. El Paral·lel va dur el seu nom durant uns quants anys, té carrers dedicats a Badalona, a Sabadell, i una plaça a Nou Barris. Té un monument a l’actual Plaça de Goya, obra de Marés, recuperat durant la democràcia, tot i que el mateix escultor va haver de remarcar la deixadesa en la qual es trobava. La seva tomba va ser, així mateix, oblidada durant anys, ben bé fins a finals dels noranta.

Categories
HISTÒRIA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES