Som qui ens pensem que som?

Jordi Pujals

En Carlos (Albert Salazar) és com la gran majoria d’adolescents que viuen en una etapa marcada per la recerca de la seva identitat, amb un llenguatge i una vestimenta pròpia, amb la necessitat de guanyar autonomia i de construir vincles més enllà dels seus pares. A ell li agrada desplaçar-se amb el seu skate, tancar-se llargues hores a l’habitació escoltant hip-hop i, com tots els joves, fa servir Tinder i postureja a Instagram. Ell creu que és un bon noi, no es posa en problemes i treu bones notes, i sobretot es considera feliç, però en realitat anirà descobrint, a poc a poc, que en aquest món no és important com ell es veu sinó com els altres el veuen.

A l’escenari de La Villarroel aquests dies ha tornat A.K.A. (Also Known As) de Daniel J. Meyer, sota  la direcció de Montse Rodríguez, on el protagonista, en Carlos, és un jove de quinze anys que tot i assemblar-se a la majoria de nois de la seva edat, està marcat per una societat que es capfica a posar etiquetes i a prejutjar. Ell és adoptat per una família catalana, però aquest fet no li preocupa, més enllà del seu aspecte físic. En canvi, el seu entorn no ho viuen de la mateixa manera, tenen por que això pugui afectar en el seu creixement i l’obliguen a assistir periòdicament a teràpies de grup amb altres joves. Durant els setanta-cinc minuts que dura la funció veurem al protagonista transitar de l’amor al desengany. Dels riures desenfrenats a les llàgrimes inevitables. De l’eufòria desmesurada al dolor d’una injustícia que el farà adonar-se que malgrat que ell vulgui ser com els altes nois, la seva identitat no la pot construir ell mateix, amb les seves accions i la seva manera de ser, sinó que aquesta està marcada per la partida de naixement.

La interpretació de l’Albert Salazar, en aquest monòleg, és brillant. En els pocs metres d’escenari que té per desenvolupar-se no està ni un segon quiet, ens transporta en tots els seus estats d’ànim i aconsegueix que els espectadors recreem en el nostre imaginari tots els personatges i escenaris que apareixen en l’obra. Ho fa de manera dinàmica, sense caure en l’exageració, i amb molt de magnetisme. L’actor interpreta un text que connecta directament amb el públic, sigui de l’edat que sigui, perquè encara que el llenguatge hagi variat amb el temps, tots hem passat per l’adolescència. Daniel J. Meyer ha escrit un text valent i carregat de veritats, amb una crítica de fons que permet posar a la llum realitats moltes vegades oblidades. També és just destacar-ne l’aposta en escena, el treball sonor és espectacular amb les intensitats adequades en cada moment i amb una il·luminació que marquen el ritme de la funció. Tot això permet que Salazar llueixi per partida triple: interpretació, text i muntatge.

A.K.A. ens permet conèixer com viuen els joves adoptats i les dificultats que pateixen per deslligar-se, si ells ho volen, dels seus orígens. Sembla que constantment hagin de xocar contra un mur que els empeny a romandre ancorats en el passat, recordant constantment d’on venen i veient-se obligats a la recerca de la seva identitat biològica. A la vegada ens permet mirar-nos els nostres propis prejudicis, i com aquests poden acabar marcant les vides dels altres. Una obra fascinant que de ben segur us entusiasmarà des del primer minut.