‘L’ànsia’, els vampirs moderns dels vuitanta

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La pel·lícula de 1983 The Hunger (L’ànsia) té valors evidents, encara que desvetlli un cert rebuig en molta gent, ja des de la seva estrena. Jo tenia l’opinió que, agradi o no, no et deixa indiferent quan la veus, però em vaig adonar que també hi havia persones a qui no interessava gaire. Aquest va ser un dels primers títols de Tony Scott, germà de Ridley Scott, un director singular, menys valorat del que mereix, amb pel·lícules comercials orientades a fer calaix i algunes perles inoblidables, potser no tan conegudes i reconegudes com caldria.

Expliquen que la seva intenció era fer Entrevista amb el vampir, però que els estudis li van imposar aquesta, basada en un llibre de Whitley Strieber, un autor de terror jo diria que poc conegut entre nosaltres, en general. Sembla que les diferències amb el llibre són significatives i de gruix, cosa, per altra banda, força habitual. La pel·lícula va fracassar, es van perdre diners, Tony Scott va estar un temps sense fer cinema i després va optar per la comercialitat més productiva.

L’ànsia compta amb un trio protagonista de categoria i també de culte, Catherine Deneuve, Susan Sarandon i David Bowie. Deneuve és una vampira ancestral i immortal, que viu en una casa plena d’antiguitats, en la qual no saps mai qui els deu treure la pols. Precisa de companyia, malauradament no pot traspassar la immortalitat a les seves parelles, tan sols una vida relativament llarga, quan les parelles envelleixen les diposita en taüts, a les golfes. Sarandon és una doctora racional, que estudia l’envelliment i experimenta amb micos capaços d’embogir.

La història aplega els temes habituals en el gènere vampíric, l’amor, la violència, el destí, el domini personal, la sang, la immortalitat, la solitud, el sexe, la por a l’envelliment. S’ha escrit molt sobre la pel·lícula, a favor i en contra, tot i que el temps, segons la meva opinió, hi ha jugat a favor. Hi ha qui li retreu l’estètica tirant a videoclipera, els Scott venien del món de la publicitat i aquella estètica, aleshores, principis dels vuitanta, era innovadora i moderna.

La música és un punt a favor, clàssica i actual, inserida de forma eficaç i brillant en la història. Molta penombra i foscor, un ambient de malson, clarobscurs i moviment de cortines i molta poesia, també, en les relacions entre aquests personatges, en els quals el sexe és un element més de comunicació, tot i que a principis dels vuitanta algunes escenes, les lèsbiques sobre tot, encara desvetllaven morbo popular. Potser per això, segons diuen, Deneuve va optar perquè la doblessin, en alguns tòrrids moments de seducció.

Bowie, que manifestava haver estat content de treballar-hi, la va trobar, en algun moment, una mica massa violenta. A Sarandon no li va agradar el final ja que se n’havia previst un altre de més entenedor. Un excés de zombis fastigosos, en moviment, cap al final, potser perjudica la contenció general. També hi ha, però, qui valora molt el final triat. Les interpretacions poden ser moltes, la pel·lícula és plena de detalls i simbologia, intencionada o no tant. Sovint s’ha relacionat L’ànsia amb el desenvolupament de la sida, però l’epidèmia es trobava tot just al començament, aleshores, i encara era poc coneguda i poc diagnosticada.

El cas és que el tema del vampirisme sembla avui tan etern com els mateixos vampirs, va lligat a l’interès pel misteri, per la crueltat, tot i que visions actuals han humanitzat aquests éssers de ficció tan especials i amb uns gustos gastronòmics indefugibles. De fet, més enllà dels vampirs trobem també morts vivents, ressuscitats, apareguts, ànimes en pena que el que volen, en el fons, es descansar i passar el problema a algú altre. Aquests vampirs glamourosos dels vuitanta es poden mirar al mirall, surten a comprar, visiten discoteques i fumen molt, una cosa que potser en una producció actual limitarien. Deneuve explota aquí la seva fredor habitual, en aquest cas amb resultats excel·lents. Bowie mostra el seu carisma i el seu físic inquietant i Sarandon, la més humana del trio, mostra tots els seus registres.

Deien que en volien fer un remake, fa uns anys. És possible, els vampirs, ja ho sabem, no moren mai, sempre revifen. Tony Scott, probablement a causa d’un estat depressiu provocat per un càncer, malaltia que ja s’havia emportat, de forma molt prematura, un altre germà, es va tirar d’un pont abans de fer setanta anys. El suïcidi, tan comprensible en molts casos, encara és un tema espinós, un mal a evitar. L’ànsia, contemplada tants anys després, em va semblar absolutament actual i em va agradar més que la primera vegada que la vaig veure. Potser perquè he envellit.