Més música i presència que veu

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Sensació de cert ensopiment a L’Auditori després d’escoltar el tenor britànic Ian Bostridge i la soprano alemanya Dorothea Roschmann cantar Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut) de Mahler. La cita es va obrir amb Little Suite del polonès Witold Lutosławski, una obra creada a partir de l’encàrrec que el compositor va rebre de la Ràdio Polonesa a Varsòvia i estrenada el 1951. La peça consta de quatre moviments amb essència popular i aires folklòrics. Va ser un petit aperitiu que va sonar molt bé sota la batuta de la jove directora polonesa Marta Gardolińska (1988), qui va saber aprofitar tant la tensió entre les cordes i els volums dels metalls del segon moviment com el preciosisme del tercer. Una peça breu per demostrar caràcter i que l‘Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya estava inspirada.

La direcció i execució musical van ser les millors virtuts d’un concert que no van oferir massa lluïment en l’apartat vocal, especialment en el cas de Bostridge, a qui directament ni se’l sentia, almenys fins que amb el lied Revelge del Knaben Wunderhorn -ben entrat ja l’espectacle- va començar a guanyar certa projecció que va acompanyar amb la seva característica dramatització gestual que no va tenir la complicitat de Dorothea Roschmann, molt més continguda i somrient en aquest sentit. La soprano va tenir una actuació més afortunada, però segurament destacable especialment en comparació amb la discreció de la veu de Bostridge, que freqüentment era engolida per una direcció orquestral a estones contundent però mai excessiva.

El Knaben Wunderhorn és una antologia de textos procedents del folklore alemany compilats entre 1805 i 1808 i adaptats per Mahler entre 1888 i 1892. No tinc clar si en aquest concert hi havia els ingredients adequats per gaudir d’aquest cicle de lieder i això va influir en certa manera en aquesta sensació d’ensopiment que no va ser rematada per cap propina, per molt que un públic generós en aplaudiments potser esperava (d’altres van aprofitar per desfilar tan aviat com va acabar el programa). Ara bé, seria injust pensar que la nit no va tenir cap estímul, la música va sonar bé, Gardolińska va demostrar talent i personalitat en la direcció i l’orquestra va tenir una gran actuació. Les veus probablement s’haguessin sentit més lluïdes en un altre espai, molt més íntim.