Dues novel·les sobre la identitat

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

El psicòleg Robert Monzonis Gómez publica la seva primera novel·la, Amor d’Iu (Llibres Parcir), obra que retrata les diverses maneres de viure i entendre les complexitats de les relacions socials i la sexualitat a través del seu jove protagonista. L’autor ens mostra en el seu llibre l’evolució de la personalitat d’Iu, des que és un infant fins que esdevé adult, tot mostrant-nos els seus dubtes existencials i la seva necessitat d’estimar. Segons explica el mateix Monzonis, en una conversa amb el periodista Josep Maria Solé i el també escriptor Fernando Parra en la Vila del Llibre de Sitges, Amor d’Iu és «una història de recerca de la pròpia identitat protagonitzada per algú que busca la manera de ser feliç en la vida.»

Considera l’autor que «en la nostra societat estem acostumats a parlar en termes de binomis, però l’Iu ens mostra que ell no és tant de tot és blanc o tot és negre i ens ensenya que la identitat completa d’una persona és molt més complexa que això.» Amor d’Iu és -en paraules de Monzonis- «una història que va d’amor, de relacions, no només íntimes, sinó enteses d’una forma més ampla, perquè l’amor es pot trobar de moltes maneres.» En la novel·la, el protagonista tracta de donar amb el sentit de la seva vida i ho fa a través del coneixement: «el coneixement aporta noves perspectives per caminar per la vida, ja que la informació és poder i llibertat i l’Iu té curiositat per descobrir, la qual cosa el porta també a un procés de creixement personal», diu l’escriptor.

Per la seva banda, Fernando Parra Nogueras ha presentat El antropoide (Candaya), una novel·la que també reflexiona sobre la identitat. El protagonista és Eduardo, fill d’un poderós editor apartat del negoci familiar a causa d’un fosc afer i desterrat a una ciutat de províncies, on serà acollit pel seu oncle, director d’un diari local, on exercirà tasques menors que menyscaben el seu talent. «Eduardo és una persona descreguda, la seva humanitat s’ha reduït a la seva biologia, al seu cos, i això l’afecta perquè el porta a un erotisme displicent», explica Parra, qui afegeix que el seu personatge «busca en el sexe una veritat, que és la veritat de la carn, la qual cosa no l’ajuda, perquè el va animalitzant.» En aquest sentit, a El antropoide «hi ha molta dualitat entre allò que mostrem i allò que amaguem.»

Confessa l’autor que va escriure aquesta novel·la quan ell mateix va patir una «crisi de fe en el gènere humà»: «vaig arribar a pensar que les persones érem simples trossos de carn, així que em vaig posar a fer la novel·la i vaig crear aquest personatge despullat de tota humanitat, ell baixa als abismes més profunds, encara que experimenta petites resurreccions.» Eduardo «troba en una sexualitat tòxica la seva via d’escapament, i això fa que s’animalitzi tant que el personatge esdevé gairebé un concepte, una al·legoria i només l’amor i la literatura esdevenen elements redemptors.» El lector haurà de descobrir si el protagonista se salva o es rendeix als seus propis abismes.