Un poble on viure, patir i morir

Júlia Costa / @liujatasco

Un lloc anomenat Antany és avui, a casa nostra, un dels llibres més coneguts d’Olga Tokarczuck (Cracòvia, 1962), una part important dels quals s’han anat reeditant a partir de l’obtenció del Premi Nobel de Literatura per part de l’autora,  l’any 2018. Aquest llibre no va tenir el ressò que mereixia l’any 2001, quan es va publicar en català i en castellà. I tot i amb això en alguns llibres coneguts i recents, d’autors i autores contemporanis, hi podem copsar la influència, no sempre admesa, que aquesta novel·la ha tingut en el món literari.

El llibre esdevé un acurat exercici estilístic, té un rerefons poètic evident i, al mateix temps, ens acosta a la recent història d’Europa, de la qual els éssers humans han estat víctimes i responsables, al mateix temps. De la mateixa manera que podem copsar la influència de l’autora en escriptores més joves, també en la seva prosa hi trobem el resultat de lectures i autors emblemàtics i diversos. Ens situem en un llogarret rural, polonès, en el qual es viu, es mor i es pateix, sovint sense poder intervenir de forma conscient en allò que passa.

La narració d’Un lloc anomenat Antany (Proa en català amb traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski i en Anagrama en castellà amb traducció d’Ester Rabasco i Bogumiła Wyrzykowska) abasta des dels inicis de la Gran Guerra, el 1915, fins al 1984, quan el món està canviant però potser no tan a fons com era d’esperar. Els habitants del poblet patiran les dues guerres mundials, l’ocupació, l’assassinat de jueus per part dels nazis davant la impotència o indiferència de la resta, l’estalinisme, la influència aclaparadora del comunisme estatalitzat. Ni tan sols alguns nazis són sovint dolents del tot ni especialment perversos, fan el que toca fer per tal de sobreviure.

Per sota i per damunt dels grans fets hi ha les famílies, resistents, patidores, adaptades a les circumstàncies però, al capdavall, per més que hagin sobreviscut, abocades a la mort i l’oblit. Aquest poble imaginari, Antany, que dona nom a la novel·la, s’insereix en el marc d’una natura que  també es destrueix de tant en tant, en la qual hi convergeixen molts elements que es confonen amb la vida dels humans. L’autora té l’habilitat d’explicar coses terribles o incòmodes amb una mena de pietat compassiva per a les persones, fins i tot per aquelles que ens poden generar més rebuig.

Hi ha una gran presència de déu, un déu divers, absent i present, lligat a la cultura catòlica però també qüestionat i interpretat de formes molt diferents. La natura i una mena de destí indefugible sacsegen la vida de la gent i el consol de la religió esdevé una mena de miratge. La novel·la juga amb l’imaginari, amb la mitologia, però aterra de tant en tant en la realitat més dura. La narració pot semblar feta de bocins però al capdavall aquests bocins esdevenen ben cosits i travats, tot té un sentit o no en té cap, qui sap. De la vida en aquesta Polònia rural ens en mencionen costums, menges, maneres de pensar, però més enllà de l’embolcall local hi trobem l’ànima humana, tan semblant a tot arreu.

Els objectes esdevenen també una mena d’éssers vius, prenen dimensions mítiques, com aquests segells que expliquen històries o aquest molinet de cafè que una de les descendents de les famílies del poble s’emportarà vers un nou destí desconegut, deixant enrere les seves arrels i el seu pare, vell, aspre, conformat amb la mort propera i la solitud assumida. Al capdavall tot continua, d’alguna manera, com aquests micelis soterrats que mantenen, ni que sigui amagada, la possibilitat de perpetuació de la vida.