Anna Garcia Garay: «Un cop assumida la pèrdua, toca tirar endavant»

L'escriptora publica 'Dietari del buit', poemari que retrata la sensació de buidor i reflexiona sobre com enfrontar-s’hi
Anna Garcia Garay

Sílvia Romero i Olea. Barcelona


Anna Garcia Garay (Sabadell, 1972) ha obtingut, al llarg de la seva trajectòria com a poeta, diversos guardons. Entre ells cal destacar el XVII Premi de Poesia Joan Llacuna per l’obra Assassins de margarides, i el XI Premi de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per l’obra Els mots encreuats. Ha participat en diversos projectes literaris conjunts i col·labora amb el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat des de 2012, alhora que és membre del jurat del premi literari Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina. El 2019 va guanyar el XXIV Premi de Poesia Màrius Torres per l’obra Dietari del buit (Pagès Editors), un poemari on reflexiona al voltant d’aquesta idea de buidor i convida a prendre’n consciència per tal d’enfrontar-s’hi.

 

Diari del buit va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres, un dels més reconeguts a casa nostra.

Aconseguir el premi Màrius Torres va ser tota una alegria: a banda del que significa que la teva obra sigui premiada per un jurat format per figures reconegudes dins del món literari català, com a poeta aquest premi em va servir per demostrar-me a mi mateixa que, després de vuit anys de la publicació dels meus dos altres llibres, encara era capaç d’escriure poesia de qualitat, que els dos guardons anteriors no havien estat fruit de la casualitat.

En rebre el premi va declarar que els poemes van néixer arran del temps de convalescència passat després d’una operació. 

Sí, el febrer de 2019 em van operar per primer cop en la meva vida, i va ser una operació important. Em van extreure la matriu i els ovaris així com tot el teixit adherit a diferents òrgans com a conseqüència d’una endometriosi severa. La recuperació va ser lenta, amb la mobilitat molt reduïda durant el primer mes i mig. Cada matí, mentre esperava l’arribada de la meva mare -ella em va ajudar diàriament durant tota la convalescència-, asseguda al sofà escrivia quatre línies amb els pensaments que em venien al cap, sobretot sentiments relacionats amb la sensació de buidor, de pèrdua. Com a dona, malgrat haver deixat enrere el període de fertilitat, el fet de perdre els òrgans que havien fet possible l’experiència de ser mare em va deixar tocada. Escriure sempre m’ha ajudat a superar situacions difícils, és la manera que tinc de verbalitzar i superar els tràngols vitals, i en aquesta ocasió també ha estat sanador.

Llavors, en iniciar l’escriptura dels poemes, ¿ja tenia en ment l’elaboració d’aquest poemari?

No gens! Vaig anar escrivint aquests pensaments en una llibreta durant els mesos de febrer, març i abril de 2019, i al juny vaig rellegir-los. Va ser llavors quan vaig decidir que seria bo reunir-los en un poemari i publicar-lo. No volia que aquesta experiència quedés oblidada en un calaix. També vaig pensar que potser seria d’ajuda compartir aquesta experiència amb altres dones i conscienciar els lectors de l’existència de l’endometriosi, una malaltia molt estesa i massa normalitzada i de la qual no se’n parla gaire.

El llibre, després de la dedicatòria que fa a la seva mare, s’inicia amb una citació d’Ángel Guinda: «Esperad la llamada del poema como una llamarada. Y escribid como el agua, escribid como el fuego: el agua y el fuego no escriben hacia atrás.» Per a vostè la poesia, en general, és com una flamarada?

Si parlem en termes generals, no considero la poesia en sí com una flamarada; més aviat crec que la flamarada sorgeix en llegir-la, sempre i quan el poema sigui capaç d’inspirar aquesta sensació en el lector. Diria que, en general, la majoria dels poemes són fruit de la reflexió, però podríem definir la pulsió d’escriure com a flamarada, aquesta necessitat d’expressar quelcom que aflora de dins de forma urgent, la que t’empeny a agafar llapis i paper i escriure aquell sentiment per definir-lo, per donar-li forma.

Entenc.

Vaig escollir aquests versos d’Ángel Guinda perquè em vaig sentir reflectida en ells: els meus poemes acostumen a sorgir a cop de flamarada i de tsunami. Quan em pregunten quin és el meu mètode per escriure, sempre explico que el poema escull el moment en què vol sortir: és llavors quan sento que les paraules pugen de dins i em limito a escriure-les, com si em fossin dictades. I no acostumo a repassar o retocar els poemes: són fruit d’un moment concret i crec que el fet de modificar-los traeix l’instant en què van néixer, la seva motivació. Per això estic molt d’acord amb l’afirmació de Guinda quan diu que l’aigua i el foc no escriuen cap enrere.

El poemari s’estructura en dos grans apartats, però just abans trobem un poema, titulat «manual d’ús», on ens convida a prendre consciència del buit. Seria aquest el leitmotiv del recull?

Tinc per costum col·locar un poema a l’inici dels meus llibres que mira de situar el lector dins del seu context, és com una mena de manual d’instruccions o de pròleg breu. A Dietari del buit trobem aquest poema, «manual d’ús», que tal com bé dius, recull l’esperit del llibre. Vaig escriure els versos durant el procés de prendre consciència del buit i, sense adonar-me, vaig anar omplint-lo amb paraules. Vaig ser conscient de tot plegat mesos més tard, i va ser llavors quan vaig decidir fer-ne un recull. Per això vaig encapçalar el llibre amb aquest poema que resumeix breument aquesta idea.

De les dues parts que acabo de comentar, de dinou poemes cadascuna, la primera, «El foc», és on dibuixa de manera més clara la presència del buit.

Sí, aquesta part reflecteix els primers dies de la convalescència. La ferida i el buit cremaven, literalment, i això es pot copsar en els poemes. Vaig fer el procés d’apamar aquesta buidor i, una vegada conegut el seu abast, vaig mirar de conviure-hi. Malgrat la presència del foc, aquesta part la sento com un hivern interior que va avançant cap a la primavera, fet que es correspon també amb l’època real en què vaig viure aquesta situació, tot coincidint amb el final de l’hivern i l’inici de la primavera.

Amb tot, i malgrat la idea de buidor que amara el poemari, en tot moment hi ha la llum de l’esperança, de la sortida exitosa.

Sempre. No he estat mai una persona pessimista, i acostumo a prendre els cops de la vida com un aprenentatge. D’aquesta operació, n’han sortit coses molt bones com, per exemple, aquest llibre, el premi, el fet de saber qui tens realment al costat, amb qui pots comptar i amb qui no. La meva poesia em defineix, i evidentment també descriu aquesta part optimista que em va ajudar a superar aquesta operació i altres situacions adverses anteriors.

En la segona part, «L’aigua», les reflexions dels poemes precedents i la interiorització i acceptació del conflicte, ens duu cap a poemes on hi destaca amb més força la idea de superació i lluita. Aquesta segona part seria la que ens parla de manera més directa de resiliència?

Totalment. Un cop assumida la pèrdua, toca tirar endavant. Aquesta segona part situa els poemes que d’alguna forma deixen de mirar endins i es dediquen a contemplar les coses boniques que t’envolten. És una forma de valorar tot allò que tenim a l’abast i pel que s’ha de lluitar. Com he esmentat abans, aquesta part il·lustra el moment de deixar aquell hivern enrere per endinsar-me a una primavera particular, amb el seu desgel i els primers brots.

A Dietari del buit, a més de la citació esmentada abans, en trobem també d’altres poetes: Gabriel Ferrater, Manuel Forcano, Míriam Cano. Quins són els seus referents a l’hora d’escriure?

M’agrada molt llegir altres autors, com ara Esteve Plantada, Mireia Calafell, Amadeu Vidal i Bonafont, Àngels Gregori, Golgona Anghel, Thomas Vinau, entre altres… i sempre torno a la poesia de Francesc Garriga Barata.

Està treballant en algun altre poemari?

Doncs ara mateix no, però no he deixat mai d’escriure malgrat la manca de temps. Tots els meus llibres són fruit de temporades en les quals he hagut de fer una pausa, i ara precisament n’inicio una de nova. Així que res, deixarem que el foc i l’aigua facin la seva feina!

Categories
EscriptorsPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES