‘Viure sense nosaltres’, els amors per a tota la vida també s’acaben

Manel Haro / @manelhc

Les ruptures no són fàcils de gestionar, menys encara si quan la relació s’acaba encara hi ha amor. Això és el que li passa a la parella protagonista de Viure sense nosaltres (el títol original és Are we lost forever), Hampus i Adrian, dos nois homosexuals que després de tres anys de relació, han decidit acabar-la. Els dos surten afectats, en el passat semblava que s’entenien a la perfecció, que aquell amor havia de durar per sempre, però les coses no han sortit tan bé. I com sol passar, sempre hi ha una part més afectada, un a qui li costa més acceptar la nova realitat. En aquest cas és Adrian (Björn Elgerd), qui al principi sembla entomar-ho amb força integritat, però a mesura que passen les setmanes es va enfonsant. Hampus (Jonathan Andersson), en canvi, adopta una altra actitud i passa pàgina més fàcilment.

Amb aquesta pel·lícula, el director suec David Färdmar volia mostrar el xoc emocional que provoca el desamor, retratant cadascuna de les seves fases: l’aparent calma inicial i la tempesta que ve després. L’etapa en la qual els dos es troben a faltar, però després cadascun va fent el seu camí i coneixent altres persones. També aquella sensació de buidor de tenir sexe amb algú altre quan encara estàs enamorat de la teva exparella i, més que plaer, sents que aquell no és el cos de qui estimes. Adrian és qui més pateix, qui, per molt temps que passi, segueix pensant que no trobarà ningú tan especial com Hampus, i segurament hi ha una part d’idealització en tot això perquè Adrian tampoc estava del tot bé en aquella relació.

Quan s’acaba una relació pot passar que es vagin oblidant els motius que feien necessari aturar-la i cobrin més força els bons moments, la nostàlgia d’allò viscut però també la nostàlgia d’allò que mai va passar però que en la ment semblava una realitat (els projectes de futur imaginats, la manera com es perceben certes coses, els ideals…). Aquest és, segurament, el gran abisme entre el patiment d’Adrian i la força emocional de Hampus: fan una lectura diferent del que va ser la relació, encara que els dos s’estimin (ja no de la mateixa manera). Sense que sigui una realització excel·lent, Viure sense nosaltres mostra prou bé aquest món de frustració i dolor, tot i que m’atreviria a dir que la pel·lícula l’entendran molt millor aquelles persones (homosexuals o heterosexuals) que hagin experimentat aquest tsunami emocional que és -a vegades- una ruptura.