‘#PuertasAbiertas’ que grinyolen

Abel Folk dirigeix l'obra d'Emma Riverola al Teatre Romea, una història que gira al voltant dels atemptats de París
puertasabiertas romea
Cayetana Guillén Cuervo i Ayoub El Hilali / Foto de Joan Riedweg.

Manel Haro / @manelhc


L’escenari del Teatre Romea es converteix en un pis de París en el moment que la ciutat està sent atacada pel terrorisme gihadista. Aquella nit la dona que viu a l’apartament ha decidit posar un anunci a les xarxes oferint-se a acollir qui ho necessiti fins que tot hagi passat, donat que als carrers hi ha trets i bombes. De fet, un d’aquests atemptats és el de la sala Bataclan. La persona que respon a l’anunci és un noi d’aparença normal, però a mesura que avança la nit va mostrant-se massa misteriós, sobretot perquè quan parla d’ell mateix ho fa amb mentides que la dona va descobrint. L’obra, doncs, proposa una doble tensió: la dels carrers i la que hi ha a l’interior del pis, entre aquesta dona espantada i aquest noi, musulmà, que per alguna raó prefereix no dir qui és. En essència, una mena de retrat de les destruccions i les violències internes i externes.

Es tracta de l’obra #PuertasAbiertas d’Emma Riverola, dirigida per Abel Folk, i protagonitzada per Cayetana Guillén Cuervo i Ayoub El Hilali. La història sembla, a priori, atractiva, però no funciona en cap moment. Primer de tot, no s’entén l’actitud de la protagonista, massa a la defensiva amb el noi que acaba d’acollir quan encara no sap res d’ell. És evident que ella viu un moment de nerviosisme, no només pels atemptats, també per una qüestió personal, però aquesta actitud seva hauria de mostrar una mica més d’evolució: ser més hospitalària i acollidora al principi i potser més tensa després, però que ja obri la porta amb la destral en alt no s’entén. Tampoc s’entén l’actitud del noi: el seu joc de mentides no s’aguanta ni s’aguanta el fet que ell entri en la disputa dialèctica amb ella amb comentaris forçats que fan referència a moltes coses, des de la moral de la societat envers el dolor que provoca una mort depenent del país on es produeixi, fins a Tinder.

Un dels problemes d’aquesta obra és que aplega molts clixés i tot és massa evident, forçat fins i tot, com quan s’emeten imatges dels atemptats de Barcelona o de Nova York. És com si l’obra volgués posar el dit a la ferida amb qüestions que ja estan més que tractades i superades. Així doncs, la tensió que vol oferir l’obra només es percep en l’actitud dels dos personatges i no pas en el text, la qual cosa fa que les interpretacions siguin poc naturals, molt especialment quan es posen a fer gestos coreogràfics que no tenen cap mena de sentit, fins al punt que en diversos moments es fàcil sentir-se incòmode a la butaca. La sensació global és que, més que coherència i bons fonaments, l’obra s’aguanta en una acumulació de temes diferents que s’han volgut fer encaixar, amb l’excusa dels atemptats, però que no hi casen del tot.

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES