Fascinant ‘Pierrot Lunaire’

Albert Mena / @jakoblenz

L’obra mestra d’Arnold Schönberg Pierrot Lunaire, que transporta des de fa més de cent anys als espectadors a un cabaret decadent, al·lucinat i electritzant, ha arribat al Liceu on es representarà durant tres nits. El cicle, que consta de vint-i-una cançons dividides en tres seccions, demana set músics i una intèrpret, tradicionalment una soprano. És un univers ple de contrastos, amb un heroi idiota, uns músics solistes que toquen en conjunt l’horror de l’humor i l’humor de l’horror.

En aquesta ocasió, el contratenor Xavier Sabata és l’encarregat d’interpretar la partitura vocal, una oportunitat de luxe per mostrar les diferents facetes del seu registre. El rol, més declamat que cantat, és un dels millors exemples de Sprechgesang, veu parlada, una tècnica expressionista que demana a l’intèrpret passar del cant líric a greus guturals parlats, interpretant xiuxiuejos melodiosos o aguts sobtats. Sabata fa mostra de la seva versatilitat atacant les notes amb intenció. Sobretot destaca en l’apartat escènic, on presència física i treball corporal li permeten omplir l’espai amb una gestualitat a voltes tendra, a voltes grotesca. Un agraït i entregat protagonista en aquesta aventura atonal que captiva malgrat els reptes que suposa transportar la partitura a un registre que no resulta tan llampeguejant com el que pot interpretar una soprano.

Més que sòlida -acurada, adequada i emocionant- va ser també la interpretació de l’ensemble de músics de l’orquestra del Liceu que hi participen (hi he reconegut Kai Gleusteen al violí, Guillaume Terrail al cello i Albert Mora en la flauta) sota la direcció d’un formidable Francesc Prat, qui demostra una gran habilitat per construir els jocs schönbergians, sempre en mutació, en melodies i atmosferes. Els instrumentistes han reproduït els incomptables timbres de la partitura (meravellosos trèmolo de les cordes, per exemple a la cançó vuitena, La nit) i han dialogat constantment damunt de l’escenari.

Tot i que la posada en escena no permet percebre la música com a un tot sorgit d’una sola unitat instrumental, el cert és que la coordinació dels músics és palpable i la percepció individual de cada instrument ha sigut una experiència molt poc habitual i plena de detalls sorprenents. Especialment destaca l’ensemble a la tercera part del cicle, on la coordinació, exigència i implicació arriben a nivells altíssims.

L’escenografia, a càrrec de Cube.bz, consisteix en dues plataformes giratòries que poden anar en ambdues direccions, coordinades o a la contra, juntament amb uns jocs lumínics de focus i làsers molt ben aprofitats. La rotació dels instrumentistes a diferents velocitats pot arribar a generar un calidoscopi de sensacions que enriqueix gratament tot el conjunt.

També el reflex de Sabata al piano serveix com a element de reflexió, especialment en les seccions del pròleg en què Narcís es contempla a si mateix, distorsionat, incapaç de percebre’s tal com és. La peça, de fet, obre amb un monòleg en català que narra el mite de Narcís segons les Metamorfosis d’Ovidi, amb un dramàtic us del vestuari (el mateix drap que deixa cec a Narcís serà després el que representarà el seu possible suïcidi, tapant les ferides del canell obert) i que introdueix l’espectador al món de simbolismes, sang i exaltació de Pierrot Lunaire. En aquest cas també és una porta a la llengua amb la qual s’interpretarà la peça, ja que aquesta producció és en català, una experiència potser més suau que la que coneixem en alemany però força encisadora.

La ballarina Maria C. de Vaca contribueix amb direcció de moviment, precisa i també atenta a la constant mutabilitat de la música schönbergiana. Poques vegades es presenta a dia d’avui una obra mestra del segle XX en aquestes condicions a Barcelona; no deixin escapar aquesta oportunitat de veure aquest Pierrot Lunaire, una mostra més de la barreja d’art, música i cultura humanista que aporta Víctor Garcia de Gomar al Liceu.