‘Licorice Pizza’, història d’un amor juvenil

Júlia Costa / @liujatasco

Confesso que no connecto gaire amb Paul Thomas Anderson i que vaig anar a veure Licorice Pizza més aviat per acompanyar un familiar, que hi tenia interès, que no pas per voluntat pròpia. Vaig sortir del cinema força desconcertada però avui m’he esforçat en meditar sobre els seus evidents valors i, tot i que no comparteixo algunes de les lloances hiperbòliques que se li han fet, m’ha anat agradant més a còpia de pensar-hi a posteriori. Està molt ben ambientada en els anys setanta (americans) i explica una història d’amor juvenil. Més enllà d’aquest esquema, ben resolt a la molt personal manera del director, la societat que reflecteix no té res a veure amb la meva d’aquells anys tot i que a les maquinetes aquelles sí que hi jugàvem de vegades i en dèiem del milió.

Com d’altres de Paul Thomas Anderson, i més enllà de la parella protagonista, és aquesta una narració coral, amb un munt de gent que entra i surt i que ens remet al món dels cinema i de la televisió americanes, de vegades amb noms reals o amb noms gairebé reals. Un guió volgudament desordenat, inspirat de prop o de lluny en les vivències d’un amic del director, tot plegat amanit amb un munt de bona música, segueix als dos joves que acabaran junts, malgrat que ja sabem que tot depèn d’on acabes les narracions. En alguns moments fa pensar en títols com American Graffiti, probablement de forma conscient. Els tocs de realitat política aquí ens els amolla la crisi del petroli, símptoma distorsionat que les coses, com sempre, no van bé.

Tot és ben poc convencional, començant pels trets físics de la parella, poc lligats als cànons habituals de les pel·lícules juvenils. Defuig la tendència a mostrar escenes tòrrides que sovint no calen, tot un mèrit, i la delicadesa de les poques intimitats amara de poesia la disbauxa general. La noia té deu anys més que el noi però el cert és que no es nota gaire. El xicot, Cooper Hoffmann, és el fill de Seymour Hoffman, que havia estat un actor habitual del director i tot i ser molt jove se’n surt de forma excel·lent. La noia, Alana Haim, que també es diu Alana a la pel·lícula, és tot un descobriment, s’estrena, com el noi, en el cinema, tot i que té un bon rodatge en el món musical. Tots dos és possible que tinguin un brillant futur si se’ls van oferint bones oportunitats, després de l’èxit i la bona crítica de Licorice Pizza, un titol que vol dir «pizza de regalèssia», una mena de declaració d’intencions ja que és un motiu que s’atorgava als discos de vinil.

A banda d’actors coneguts, com Sean Penn o Bradley Cooper, a la pel·lícula també intervenen amics, parents i coneguts. Tot plegat conforma un univers aparentment caòtic i inversemblant, si no fos que la realitat no té perquè ser versemblant, tot i que tingui una gran part de caos. L’originalitat d’una proposta que sembla gairebé espontània i tal com raja, tot i que al darrere hi deu haver una feina complicada en el tema del guió, ha encisat molta gent, i, amb poques excepcions, les ressenyes i crítiques la deixen molt bé. Jo potser seria, més aviat, del sector repatani, reticent i amb reserves. En tot cas caldrà revisar-la d’aquí un temps, nosaltres també canviem.