No totes les àvies són igual de dolces, menys encara la que protagonitza la nova pel·lícula de Paco Plaza, La abuela. Ella és una senyora gran que acaba de patir un vessament cerebral, la qual cosa ha fet que perdi la seva autonomia i necessiti algú que la cuidi. A la seva vida, l’única persona propera és la seva neta Susana (Almudena Amor), una noia que treballa com a model a París i que sobtadament ha de tornar a Madrid per buscar una solució ràpida per a la seva àvia (Vera Valdez). Però les coses no són tan fàcils com ella s’espera i aviat descobrirà situacions paranormals a la casa de l’anciana, alhora que haurà d’enfrontar-se a foscos redors del seu passat que la seva ment havia bloquejat. Susana es preguntarà qui és realment la seva àvia i si tot el que està veient i sentint és producte d’un malson o és real.
Tècnicament, La abuela és una pel·lícula de terror o, més aviat, un thriller psicològic d’aquells que fan una mica de por, però la veritat és que en cap moment hi ha situacions que neguitegin o espantin mínimament. Diguem que tot és massa evident: sorolls per aquí, llums per allà, una finestra que s’obre, un riure desbocat sense solta ni volta, l’àvia que apareix i desapareix de tant en tant. Fins i tot el desenllaç és bastant fàcil de preveure. No hi ha misteri ni una gran tensió. Diria que el gran mèrit d’aquesta pel·lícula és la interpretació d’Almudena Amor, que ja va brillar en el seu debut al cinema amb El buen patrón i ara tornar a enlluernar-nos fent d’aquesta neta que es veu atrapada a la xarxa de la seva àvia.
Però una bona actuació no pot salvar una pel·lícula. Hi ha algunes mirades a la decadència de la vellesa en aquesta història que poden resultar molt dures, però que ens enfronten de forma efectiva al fet de fer-se grans, a la soledat i a la dependència. Tampoc això és suficient per aixecar una pel·lícula que em va deixar completament fred. I això sap greu perquè Paco Plaza s’ha convertit en una mena de marca del cinema de terror, encara que no sé si és pel rèdit de la saga [REC] o per les darreres pel·lícules que ha dirigit, que no m’han fascinat gaire tot i que Quien a hierro mata em va agradar força, tot sigui dit. Vaig anar al cinema molt engrescat, portat per un impuls sobtat, però suposo que vaig pecar d’impulsiu.
