Categories: LLIBRES Relats

Experiències de vida

A 'Cua de vaca' Olga Xirinacs ens parla del pas del temps, el consol de la cultura, el desengany, la solitud i la resurrecció de la natura

Júlia Costa / @liujatasco

Amb algun endarreriment i sense que el món canònic de la literatura mediàtica se’n fes gaire ressò, més enllà de Tarragona, Olga Xirinacs ha publicat, més o menys al volt del darrer Sant Jordi, un nou llibre de proses. Amb el temps i l’edat, i crec que passa a més gent, he bandejat una mica la narrativa, la novel·la, sobretot, i he llegit i rellegit textos diversos d’altres gèneres, conte breu, assaig, poesia, prosa poètica.

En el cas d’Olga Xirinacs, autora que admiro i respecto, per mi la més gran figura viva, avui, de les lletres catalanes, unes lletres tan amigues en les darreres dècades de les novetats efímeres i dels nous valors, la relectura de la seva poesia i d’aquestes proses inclassificables, amb molts elements poètics, m’ha meravellat de forma progressiva i em dol i em sorprèn que, en molts casos, no se la valori com cal. Sobretot, és clar, per part d’experts que no l’han llegit gaire.

Olga Xirinacs té llibres excel·lents que defugen etiquetes. Es mouen entre el testimoni personal, la prosa poètica, l’evocació i l’assaig cultural. Continua escrivint de forma tossuda, publicant a editorials petites, compta amb un bon grup de seguidors i seguidores fidels, que augmenten sense pausa i sense pressa, un grup dedicat pels seus admiradors a Facebook i un blog personal, on vaig llegir, fa algun temps, l’explicació de la metàfora que embolcalla el títol d’aquest darrer llibre. Quan, encara amb el seu marit, encetaven la tornada d’una caminada, un ramader dels seus estimats paisatges li va aconsellar agafar-se a la cua d’una vaca, element que va resultar un suport molt apreciat. Tots necessitem, en algun moment, d’una cua de vaca de la qual refiar-nos.

Les proses que s’apleguen en aquest llibre, relativament breu però extraordinari, són molt diverses, i s’hi pot copsar en tot moment el brillant estil de l’autora. Trobem referències poètiques a la natura, evocacions personals, referències culturals de tot tipus que, al contrari del que passa en alguns llibres actuals, no s’han introduït per quedar bé. De vegades et preguntes si determinats autors de moda han llegit els autors i llibres que citen.

En els textos de Xirinacs hi ha un coneixement aprofundit, madurat i assumit del que menciona i totes les referències mostren un gran respecte pels lectors i lectores, defugint la fatxenderia que cerca sorprendre els ignorants badocs. Al contrari, les referències volen compartir, se suposa que sabem de què es parla, fins i tot en casos d’autors i textos que avui no son massa coneguts per la majoria.

L’escriptora assumeix, amb certa indefugible nostàlgia, el pas del temps, i es dol de l’oblit intel·lectual en el qual, sense cap més explicació que les enveges i dèries del sector, se l’ha situat. Com en el cas famós del Premi Sant Jordi, contestat pels finalistes ofesos i reivindicat sense manies, davant de la polèmica lamentable, per un crític de pes, malauradament desaparegut, Isidor Cònsul. Fins i tot va desaparèixer una escola que duia el seu nom sense que, de moment, el nom de l’autora s’hagi posat a cap altre centre educatiu.

Em costa pensar que hi ha una mena d’estranya campanya a l’entorn de tot plegat, no m’agraden les conspiracions, encara menys les culturals. Però som en un país d’oblits, desagraït, i la resta de l’estat espanyol també cau en aquest parany mentre que, per exemple, a França, els grans personatges francesos són respectats en tot moment, per grans que siguin i per damunt, fins i tot, d’ideologies i partidismes. Sumar i no restar, ves, però aquí, com ja comentava Calders, els petits prestatges han de treure’n uns per posar-ne un altre.

El món literari, en ocasions, funciona com la borsa, malauradament. I sovint es repeteixen tòpics sense sentit, com això dels autors jocfloralescos. Afortunadament Olga Xirinacs continua en actiu, durant uns anys va guanyar molts premis, els més importants de narrativa, de llibres per a joves i infants, de poesia, d’assaig. Ja se sap que aquestes coses provoquen crítiques, és clar. Tot plegat no passa, tan sols, en el camp literari sinó en molts altres. Cua de vaca (Ganzell) ens parla del pas del temps, del consol de la cultura, del desengany i la solitud, de la resurrecció de la natura, del país i les seves grandeses i misèries. I, al capdavall, de tots nosaltres.

Un dels greuges comparatius, pel que fa a l’obra de Xirinacs, és la manca de traduccions de la seva obra a d’altres idiomes, traduccions que, és clar, haurien d’anar acompanyades d’una difusió acurada. Encara hi som a temps, a Annie Ernaux la vam haver de llegir durant anys en francès i podria posar d’altres exemples. No mereixeria Xirinacs una biografia literària acurada, per televisió, tipus Imprescindibles?

Entrar en el camp del panorama cultural i les seves esquifides oportunitats i referències, seria molt llarg i complex. De moment, llegim aquest darrer llibre de l’autora, repassem els seus títols més emblemàtics, com el del Sant Jordi, Al meu cap una llosa, amb la figura admirada per l’escriptora de Virginia Woolf com a element inspirador, abans que l’autora anglesa es convertís en una moda, i acostem-nos de nou a la seva extraordinària poesia.