‘Chronique d’un été’, el cinema de realitat de Morin i Rouch

Aquesta pel·lícula, que volia captar la realitat de la vida al París de 1960, va posar els fonaments del ‘cinema vérité’
Chronique d'un été

Manel Haro / @manelhc


Imagineu que un dia aneu pel carrer i algú us fa aquesta pregunta: és vostè feliç? Potser alguns de vosaltres us espantaríeu una mica i seguiríeu caminant, però d’altres potser us aturaríeu i respondríeu. Si sou feliços o no, dependrà del que considereu que és ser feliç, i amb què ho relacioneu: tenir una bona feina, està bé amb la parella, gaudir de la família, tenir diners o molt de temps lliure. Tot és relatiu. Bé, doncs això és el que passa a la pel·lícula documental Chronique d’un été, que el 1961 van estrenar Edgar Morin (sociòleg) i Jean Rouch (director de cinema).

Es tractava de fer un experiment cinematogràfic i sociològic alhora. ¿Pot un documental captar realment, a través d’una càmera, el que passa a la vida diària, o el fet que hi hagi una eina de registre -com és la càmera- condiciona d’alguna manera el discurs dels testimonis? Per exemple, si les persones a les quals s’entrevisten han de parlar sobre la felicitat, ¿ho faran de la mateixa manera si estan entre amics a un bar que si estan davant d’una càmera per participar en un documental que es projectarà a les sales de cinema? Aquestes són qüestions que es plantegen Morin i Rouch al principi d’aquesta pel·lícula.

Això vol que Chronique d’un été és un documental que reflexiona sobre el fet de fer documentals, un tema que hem d’emmarcar en aquella corrent de cinéma vérité que va agafar força durant els anys cinquanta i seixanta i que permetia pensar en altres formes de fer cinema, gràcies en part a alguns avenços tecnològics com l’arribada d’equips de filmació més petits i portables. El cinéma vérité és contemporani de la nouvelle vague francesa, el direct cinema nord-americà i el free cinema britànic i no s’entén sense les figures de Jean Rouch i Edgar Morin. Per cert, Morin és un pensador i escriptor centenari i encara viu i en actiu: recentment va ser entrevistat al programa de la televisió francesa La grande librairie i acaba de publicar Lecciones de un siglo de vida (Paidós).

 

Chronique d’un été

 

El cinéma vérité, que es va inspirar en el kino-pravda del cineasta soviètic Dziga Vértov dels anys vint, volia posar els pilars a una nova forma de fer cinema, especialment documental, molt més espontània, sense haver d’ajustar-se a una narrativa rígida concreta. La càmera no és només un element aliè que observa i enregistra la realitat, sinó que és una eina que forma part de la realitat mateixa. Així Chronique d’un été vol captar la realitat de la vida a París dels anys seixanta i se centra essencialment en la vida de la gent obrera.  

Els personatges que apareixen no són actors, són persones reals. Una d’elles diu que sent que treballa les vint-i-quatre hores del dia, perquè encara que només va a la fàbrica nou hores, la resta del dia ha de descansar i dormir per continuar treballant l’endemà. Un immigrant africà explica que a París fins i tot la persona més pobre té un cotxe, però un altre treballador li respon que no se’n refiï, que ell ha vist companys de feina privant-se de menjar bé i de viure bé per aparentar tenir més del que guanya i és per això que es compren un automòbil.

 

Chronique d'un ete 2

 

En una altra escena, un home diu a Morin que per ser feliç ell necessitaria poder dedicar més temps al que li agrada, a la seva vida autèntica, però que mentrestant s’adapta al fet d’haver d’anar a treballar fins a les sis de la tarda. Explica que, d’alguna manera, té dues vides: l’oficial (la que relaciona amb la feina) i la marginal o autèntica (que relaciona amb les seves passions). Segons ell, en el futur les persones haurien d’aprendre a dedicar més temps a la segona. Sorprèn que els homes i les dones que apareixen en aquest documental tinguin uns discursos tan solvents, com si tots ells fossin intel·lectuals.

Al final de la pel·lícula -que va guanyar el Premi de la Crítica al Festival de Cannes- Morin i Rouch projecten el que han gravat a totes les persones que hi han aparegut, i després filmen les seves reaccions. Chronique d’un été no agrada a tothom, alguns consideren el material massa avorrit i d’altres el titllen de massa impúdic pel fet que algunes persones s’han obert massa davant la càmera. Morin reflexiona al respecte que quan les persones es comporten d’una forma més real davant les càmeres que a la vida mateixa, se’ls acusa de comediants o d’exhibicionistes. I penso que aquesta és una reflexió a la qual val la pena donar-hi voltes, només per això crec que l’experiment cinematogràfic i sociològic va ser un èxit.

Categories
CINEDocumental
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES