Recentment, l’escriptora Olga Xirinacs ha fet vuitanta-cinc anys. Ja en fa cinc que un petit grup de persones vam iniciar una modesta campanya sobre la possibilitat que se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a causa de la seva llarga trajectòria en el món literari. Amb aquest motiu, a banda dels diferents articles publicats a la xarxa, vam obrir un grup a Facebook i també vaig anar publicant poemes seus en un bloc dedicat a la seva poesia, encara poc coneguda malgrat la seva gran qualitat. Va ser la manera perquè una gran part dels seus poemes, en edicions que no s’han renovat, fossin accessibles a través de la xarxa.
Potser em cal aclarir que no tinc en el tema cap interès particular, ni soc parenta seva ni un gran experta en la seva literatura. Fa anys la vaig conèixer, en la presentació d’un llibre d’una de les meves amigues escriptores, Montserrat Galícia. El llibre, del 2011, La cambra de Virginia, evocava la personalitat de Virginia Woolf, escriptora molt apreciada per Xirinacs qui, precisament, va guanyar un Sant Jordi, l’any 1984, amb Al meu cap una llosa, on també s’evocava la figura de Woolf. Xirinacs, tot i que no la coneixia personalment fins aleshores, va presentar de forma molt brillant el llibre de Galícia.
Més endavant jo mateixa vaig guanyar un premi, de vida efímera, que portava el nom d’Olga Xirinacs. A partir d’aquests fets vaig descobrir més a fons la literatura d’aquesta escriptora, amb una obra diversa i de gruix, de gran nivell, en general, i respectant els gustos personals de cadascú. A finals dels noranta es va publicar la seva Poesia completa, fins aleshores, ja que després ha continuat escrivint.
El premi Sant Jordi, avui, no desvetlla tanta polèmica com en el passat. Xirinacs havia anat guanyant durant anys tots els premis més importants de la literatura catalana, tenia molta relació amb els mitjans culturals de l’època des de jove i un gran prestigi, però en aquella ocasió va semblar que els no premiats no estaven d’acord amb la concessió i van endegar una campanya en contra, publicant amb gran publicitat els tres llibres finalistes, cosa que no acostuma a passar mai, jo mateixa vaig quedar finalista un any i no me’l van pas publicar. Els finalistes, que m’estimo més no mencionar, però que es poden esbrinar fàcilment, van anar fins i tot al programa de televisió d’Àngel Casas, qui, per cert, no va tenir interès en entrevistar la guanyadora.
Davant d’aquella rastellera de misèries literàries i mediàtiques un crític molt valorat aleshores, Isidor Cònsul, va publicar, l’any 1985, pel mes de novembre, a Serra d’Or, un llarg article reivindicant el premi i raonant a fons perquè ell el considerava el seu llibre el millor de tots els seleccionats. Malauradament Cònsul va morir el 2009 i amb ell vam perdre una de les veus més qualificades i ponderades del mon de la crítica literària.
Olga Xirinacs / Foto de Carme Esteve (AELC).
Des de fa anys els mitjans, sobretot els barcelonins perquè a Tarragona Xirinacs és avui tot un mite i molt apreciada, han silenciat la seva figura i han esmentat molt poc els seus darrers llibres. Isabel-Clara Simó va escriure, per cert, en alguna ocasió, lamentant que la publicació de la poesia completa de Xirinacs hagués tingut tan poc ressò. A banda de la seva excel·lent poesia, Olga Xirinacs ha escrit narrativa per a adults i joves, contes i narracions breus, narracions de gènere, poesies per a infants, llibres de viatges i d’assaig.
A més del Sant Jordi ha guanyat el Premi Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de palma, el Ramon Llull i el Carles Riba de poesia. Ha escrit més de tres-cents contes, 250 per a adults i d’altres per a nens. És la segona dona Mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de Barcelona. L’any 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi, ha col·laborat durant anys en molts mitjans periodístics i va impartir durant un temps cursos de narrativa a l’Aula de Lletres de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser professora de piano i ha elaborat interessants collages, molts dels quals es poden veure en el seu bloc personal. El seu bagatge cultural és, doncs, importantíssim i la música i la pintura, així com els elements de la natura, són molt presents en la seva literatura.
No voldria pas qüestionar el jurat del Premi d’Honor, ni tampoc entrar en valoracions sobre les persones que l’han rebut, no em pertoca. En tot cas sí que puc dir que la diferència entre homes i dones premiats és, encara, escandalosa, cosa que passa en molts altres premis. Crec que el valor dels premis, literaris, musicals, cinematogràfics o el que sigui, és relatiu i valorable. Més enllà de consideracions i opinions crec que ens cal tenir molt més present l’obra, extensa i diversa, d’Olga Xirinacs, amb premis o sense, i que no sigui, avui, en molts casos, difícil de trobar.
Un dels mèrits afegits és que Olga Xirinacs ha continuat publicant i no sempre li ha estat fàcil, ha hagut de recórrer en ocasions a editorials petites i arriscades, d’aquestes que, per cert, també semblen patir una mena de discriminació per part de mitjans i llibreters. Xirinacs manté un contacte habitual amb el seu públic, fidel i nombrós, a través d’Internet, i col·labora en tot el que pot quan se li demana, malgrat els problemes de salut que ha tingut en els darrers anys.
Fa pocs dies, a l’editorial Stonberg s’ha publicat un poemari breu i deliciós, Una bomba al jardí que no ha merescut, per variar, l’atenció de cap mitjà convencional dels més coneguts i seguits. Crec que era Montesquieu qui va escriure allò que una injustícia feta a algú és una amenaça contra tothom. L’oblit interessat i absurd és una forma molt inquietant d’injustícia. I és que en el món de la cultura catalana encara funciona allò que deia Calders sobre els prestatges nostrats, que si n’hi posen un n’han de treure un altre.
