Inici prometedor de la segona Biennal de Quartets de Barcelona

Albert Mena / @jakoblenz

La segona Biennal de Quartets ha donat el tret de sortida amb un programa transversal, on hi havia les Reflections on B-A-C-H de la fabulosa compositora Sofia Gubaidulina, a més d’obres de Mozart i Brahms, interpretades respectivament pel Quartet Casals i el Quatuor Ébène. La Biennal és un projecte co-comissariat pel mateix Quartet Casals i L’Auditori, estrenat el setembre de 2020 i que torna a apropar-nos algunes de les millors formacions de l’actualitat.

El Casals va obrir el concert amb una atenció fabulosa als nombrosos efectes que demana Gubaidulina -els tremolo, glissandi, l’expressió delicada però brillant, l’equilibri de sons i un desenvolupament atent del discurs- i ho van arrodonir amb un volum generós.

El Quatour Ébène va portar un Mozart elegant, de timbre preciosista i d’innegable col·laboració entre els membres per arribar a produir un so transparent, d’us individualitzat de textures i timbres que col·laboraven en un so unitari però ric i vibrant. Si la substitució de la viola del quartet Marie Chilemme per Hélène Clèment degut a una operació va afectar la cohesió del so no va ser fàcil de percebre.

Un tret identificatiu de la interpretació seria el següent: els clímax mozartians eren construïts com viatges, no resultats: l’estructura perdia importància davant el transcurs de les notes, que sorgien amb espontaneïtat i de manera capritxosa, però sempre tenint present l’aproximació preciosista del discurs musical. Les notes més altes, per exemple, s’executaven amb una durada mínima, gairebé impressionista, mentre que les notes d’inici i cloenda d’una frase s’allargaven i es feien rotundes, de manera que el viatge, l’inici i el fi d’un segment, quedaven clars, mentre que la construcció climàtica era subtil, elegant i sense afectacions.

Això comportava un petit risc de pèrdua de coherència, de pèrdua de gravitas per exemple en els moviments més lents, però d’altres arriben a quotes de gràcia etèria poc habituals. Així doncs, si els Ébène sacrifiquessin un pèl l’abstracció impressionista i l’apropessin tan sols un poc a l’estructura mozartiana trobaríem una interpretació completa d’aquest Quartet 14 en sol.

El Brahms, per contra, va sonar moderat, elegant i dinàmic però sense desenvolupar els instants on el compositor afavoreix atmosferes fosques i riques. Possiblement el 1r moviment va ser el millor, vigorós, rotund i de gran treball tècnic. Aquest domini de l’instrument va acompanyar al llarg dels altres moviments, però a mesura que Brahms demanava més i més caracterització, l’Ébène va quedar curt. Així doncs, notable inici d’aquesta segona Biennal de Quartets.