Grigori Sokolov es va retrobar amb el públic del Palau de la Música en la seva cita anual i portant, com ja va fer el 2023, una selecció d’obres de repertori Barroc amb peces posteriors, en aquest cas abraçant el Romanticisme decadent de Chopin i Schumann. El pianista ha sigut especialment celebrat per les seves interpretacions del classicisme, sigui de Mozart o Beethoven, i poder sentir la seva aproximació a compositors tan diferents semblava definir, a priori, un recital, si més no, gens avorrit. I de seccions interessants en va tenir, com ja ens té acostumats, però també d’altres carregades de metall i percussió que van sobtar per la seva virulència. I, també en aquesta ocasió, la varietat de repertori va jugar a la contra del mestre rus.
El Bach presentat per Sokolov aquest 2024 ha resultat lleuger, extremadament melòdic i amb un reforçament artificiós de les línies, en ambdues mans, que portava a un Barroc romantitzat, més vivaldià que d’harmonia vertical. Prioritzar volum i línia, i sumar-hi també l’alta velocitat que sovint acompanya al pianista, va causar que certes ornamentacions desapareguessin, semblant al polsim que poden deixar estàtues de marbre quan col·lapsen i que, naturalment, no contribueix a fer brillar les restes de l’obra.
Amb aquesta pràctica desaparició de la verticalitat bachiana va desaparèixer també la narració, i seccions plenes de dansa esdevenien esquelets fragmentats, buits de vida i de concepte. Lluny de concepcions més holístiques com la de Koroliov, el Bach de Sokolov és difícil de definir, farcit de voluntat, però que no funciona completament. Així i tot, nombrosos exemples del virtuosisme del rus ens fan recordar la seva màgia, com al final de la simfonia inicial de la Partita (quina precisió!) o a l’inici del quart duet (BWV 805), farcit d’emoció i rigor.
Més fràgil va ser encara el Chopin que donava el tret de sortida a la segona part. Si altres intèrprets, com Pollini o Trifonov, fan de l’obra del compositor polonès experiències líquides, d’atmosferes carregades i humanes, en el Sokolov de 2024 l’hem trobat de nou percutiu, de sons massa individualitzats i sonoritats plenes de textura i contrast que semblaven estar obstaculitzant el desenvolupament emocional de les obres: solvent, per exemple, a la Mazurka 2 de l’opus 30; menys interessant resultava a la delicadesa ballarina de la Mazurka 3 de l’opus 50, plena d’impactes, contrastos que, en comptes de fer moure la peça, la partien en diverses seccions. Ja s’ha dit en nombroses ocasions que Sokolov empra la percussió i el forte per construir obres, però possiblement no és Chopin on millor encaixa aquesta aproximació.
Finalment, les Waldszenen de Schumann, que havien de ser el plat fort de la vetllada, van quedar lleugerament deslluïdes, possiblement degut a l’energia desbocada que demanaven les peces precedents. Suau i divertit a Eintritt, veloç i convincent el Jäger (encaix perfecte de l’aproximació percutiva en aquest cas), i ple de màgia al començament de Vogel als Prophet, on uns piani escandalosament meravellosos acompanyaven a introduir-nos en un món delicat i misteriós. Menys solvent, de nou, a les seccions més expansives, on la força bruta del compositor va carregar en excés els aguts del piano, fent-los pràcticament una descàrrega d’harmònics poc atractiva.
Finalment, bisos del mestre (Rameau i Chopin) acompanyats d’un públic agraït. S’ha de mencionar, però, el despropòsit de fer una foto amb flaix al pianista, de ben a prop, entre moviments, els nombrosos mòbils o els estossecs d’un Palau que lluïa ple. I també aplaudir entre moviments. És fantàstic que es participi de la festa, i que es vulgui expressar l’agraïment als músics, però, ¿cal fer-ho quan no se sap quan s’ha de fer?
