Magistrals Belcea Quartet a la Biennal de L’Auditori

Albert Mena / @jakoblenz

Electritzant tercera vetllada de la 2a Biennal de Quartets a L’Auditori, amb uns Belcea Quartet en ple domini i control de la seva expressió i uns Aris Quartett punyents. Aquests últims obrien la vetllada amb una breu però curiosa obra de Mochizuki, basada en l’estudi del funcionament del cervell. Presenta algunes textures intrigants que els Aris van executar amb preciosisme visceral. El seu va ser un so afilat, d’alta qualitat tècnica i interpretació astuta.

La seguia una peça de Kurtag, on van mostrar un so encara més abrasiu però encara més hipnotitzant. Sens dubte una formació a seguir. La primera part del concert comptava amb dues peces d’altres repertoris, interpretades per Belcea Quartet: un era el Quartettsatz de Schubert, sensacional, ple de contingut, textura i emocions exagerades expressades de forma excel·lent en descensos de la línia musical, en rebots que les aixecaven de nou i en èxtasi creatiu difícil d’entendre en una peça breu. Una certa propensió al trèmolo constant, a optar per un so perennement carregat de textura va fer perdre un grau d’elasticitat i precisió, però el resultat va ser òptim. El públic va respondre de manera cordial, segurament perquè necessitava adaptar-se a un so tan personal i únic, que va culminar en un Razumovsky 1 de Beethoven també magistral i rebut amb entusiasme.

Però abans va passar un Xostakóvitx (Quartet 14 en fa) menys interessant en els dos primers moviments, però energitzant en l’Alegretto final. I després d’una breu pausa, la glòria de la nit: un Razumovsky 1 que va reunir tots els mèrits de la Quartettsatz de Schubert i ho va convertir en una epopeia de quaranta minuts. Molts dels trets de la interpretació d’ahir ja es podien percebre en l’enregistrament de l’obra del 2013: una tendència a carregar de textura el so, a presentar-lo sempre dins una atmosfera fosca, vibrant i aspra.

Però els nou anys de praxi han permès que el so sigui encara més lleuger del que es percebia el 2013; d’alguna manera fan possible que la línia musical vagi un pas per davant dels problemes tècnics que presenta la interpretació, però construint l’univers coherent de clarobscurs, agilitats, i emoció sempre present però mai expressada de manera transparent. D’alguna forma recorda al treball visceral, d’incomptables capes sonores, de colors i harmonies de Graindelavoix que vam poder gaudir també a L’Auditori fa uns mesos.

I per si això no fos prou, van oferir de bis l’Andantino del quartet per corda de Debussy, una peça que va funcionar de manera exquisida amb la textura enfosquida de la formació liderada per Corina Belcea. El món impressionista vist a través de la textura, com si una fina cortina rugosa separés el públic de les harmonies i melodies que s’anaven produint damunt de l’escenari i fes de la càrrega emocional del quartet una experiència encara més corprenedora. O com si estiguéssim veient l’univers de Twin Peaks amb la qualitat de televisió dels 90, plena de textura però també de plaer i dolor. Simplement una joia, a totes voltes inesperada, que tancava un concert difícil d’oblidar.