Vetllada d’alta complexitat a la Biennal de Quartets comissariada pel Quartet Casals i L’Auditori, amb un programa no apte per a menors i que semblava dedicada a glissandi, notes sostingudes i pizzicati. La primera formació participant de la nit, el Quartetto Maurice, va introduir-nos al seu univers sonor lliure de decisions estètiques, transparent i ideal per a peces de nova creació. La primera peça, el Quartet 4 del visionari Giacinto Scelsi, va quedar molt per enrere d’enregistraments com el d’Arditti Quartet, amb una lectura freda, blanca i funcional.
El quartet, complex i ple de seccions breus que exploten i fan trontollar l’oïda, va quedar reduït a una ràpida execució tècnica. La segona peça, de la compositora catalana Núria Giménez-Comas, va recordar una breu lectura d’una dansa barroca deconstruïda, com si en comptes de fer so espectral hagués intentat espectralitzar un petit fragment de ball. Seguia una obra del vitorià Daniel Apodaka, estrena mundial, una reflexió (potser d’excessiva duració) sobre el so, el silenci i la foscor. Finalment, els Maurice van treure el seu millor so amb una obra del meravellós (i poc programat) compositor Fausto Romitelli. La seva Natura morta con fiamme va resultar ben construïda, dramàtica i punyent.
Quartetto Maurice.
Després d’una brevíssima pausa entraven els membres del reconegut Jack Quartet, i sense perdre un instant van arrencar amb la primera peça, The wind in high places de John Luther Adams, una reflexió sobre la repetició, hereva potser del minimalisme de Morton Feldman però amb tendència a buscar un so bell, de joiosa malenconia. A continuació, phrēn d’Eric Wubbels, un peça sobre la naturalesa de l’interval (de nou a partir de la repetició). Té nombroses idees de valor, tot i que potser queden diluïdes de nou en un temps musical extens.
Seguia una estrena mundial de Joan Arnau Pàmies, que valdria la pena tornar a sentir: la longitud i el programa de la vetllada no ajudava a seguir els nombrosos efectes i tècniques de l’obra. I per acabar, la peça amb la millor interpretació de la vetllada: Tetras, de Iannis Xenakis. El grau de perfecció, atenció al detall i plasticitat dels Jack Quartet va assolir quotes realment difícil de creure. El remolí d’energia que van produir, expressant d’aquesta manera la força, humor, textures i contrastos explosius de la partitura va arrasar i aportar llum al gènere musical de quartets, posant en perspectiva les obres precedents i marcant un punt d’inflexió.
Els membres del Jack ja es troben a l’alçada de referents en música contemporània com els quartets Arditti o Kronos, i havent sigut aquesta la seva primera interpretació a Barcelona només podem desitjar que tornin ben aviat.
