La innocència davant els ullals d’un món ferotge

Manel Haro / @manelhc

Juliana los mira (Tusquets) és la primera novel·la que va publicar l’escriptor colombià Evelio Rosero (Bogotà, 1958). La protagonista és una nena de deu anys que ens descriu, amb la innocència de la seva edat, el món que l’envolta. El seu pare és ministre del govern de Colòmbia i la seva mare passa bona part del seu temps a casa -una casa gran-, tenint una vida de dona rica, avorrida i abocada a certs excessos. En les primeres pàgines, l’autor ens mostra quin és el món que habita Juliana i la seva família a través del retrat d’una festa que es fa al seu jardí: hi corre l’extravagància, l’alcohol, les drogues i la degradació dels valors humans. Aquesta caricatura de l’elit colombiana està especialment representada per la figura del president de la República, un home d’aspecte físic poc agradable, conscient del seu poder i que no és capaç de respectar ni tan sols les filles menors dels seus ministres.

Juliana veu com la seva mare i altres convidats a la festa esnifen cocaïna, encara que en la ment innocent de la nena, són petites serralades d’una pols blanca. Aquest món d’excessos i corrupció moral que coneix Juliana no s’acaba aquí, la seva mare té relacions sexuals amb el xofer del seu marit, i ni tan sols es preocupa gaire d’evitar que la seva filla els vegi tenint sexe –un sexe salvatge– a qualsevol racó de la casa. La nena, que no entén les escenes que presencia, mira de lligar-les amb alguna explicació, tot tement que en algun moment el xofer escanyi la seva mare.

És així, amb escenes de certa violència que la protagonista entra en el món adult molt abans del que li tocaria. Aquesta entrada forçada en aquest món adult degradat estimula en ella alguns comportaments inadequats, perillosos, però en la seva ment encara innocents. En el món de Juliana, però, hi ha marge també per a la bellesa, com és l’amor tan intens i ingenu que sent per la seva amiga Camila, la filla d’una amiga de la seva mare. Camila té sis mesos més que ella, però té força més recorregut vital: ha viatjat molt més, ha vist món i, sobretot, sembla haver-se acostumat als vicis de la vida adulta molt més que Juliana, almenys això és el que ens fa pensar el discurs que articula Camila.

L’amiga de Juliana parla d’un amic que va deixar a Mèxic i que la protagonista mai sap si és real o inventat. Ens parla també de les confessions que té amb un mossèn que fa preguntes tèrboles i que rep, per part de Camila, respostes encara més tèrboles. En certa manera, Juliana és víctima de l’amor que sent per la seva amiga i això li produeix un maldecap en molts moments, perquè la voldria només per a ella, però a estones se sent traïda o manipulada.

El títol, Juliana los mira, fa referència al retrat del món pervers en què viu la protagonista. És un món corromput que ja ha absorbit Camila. En algun moment de la novel·la Juliana ens diu que la seva amiga és com la seva mare. Rosero planteja una història d’amor, de descoberta de la sexualitat i d’accés -precipitat i violent- al món adult. En aquest relat, la figura del pare és especialment rellevant, perquè és el refugi on Juliana se sent protegida i estimada, però ni tan sols aquesta relació paternofilial, que podria ser pura i bonica -i que, de fet, així se’ns planteja a l’inici d’aquesta història-, està lliure de la degradació dels adults.

A l’edició de Tusquets s’inclou un breu postfaci on Rosero explica que va decidir eliminar l’últim capítol per suggerir més que no pas explicitar el camí que emprèn Juliana. Es tracta d’una novel·la breu, però requereix una lectura pausada i atenta, perquè és el relat en primera persona d’una nena que no sap explicar d’una manera totalment clara allò que està veient i vivint. Rosero evita en tot moment el llenguatge directe, tot és al·lusiu, metafòric i el lector ha de posar-hi de la seva part. Juliana los mira és el retrat -incòmode i ferotge- d’una societat benestant malalta capaç de contagiar-ho tot al seu voltant.