‘Lunana, un iac a l’escola’ i un mestre en un indret remot

Júlia Costa / @liujatasco

Lunana, un iac a l’escola és l’òpera prima de Pawo Choyning Dorji, un jove director, fill de diplomàtic i educat a l’Índia i Butan, que actualment viu entre Butan, Índia i Taiwan. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Londres i va ser nomenada a l’Oscar al millor film de parla no anglesa l’any 2022. Ha aconseguit diferents reconeixements i guardons, el mateix que el protagonista.

L’argument, senzill i amable, ens evoca moltes altres històries escolars ben intencionades en les quals el més important és el context cultural i l’entorn. Un jove mestre en el seu darrer any de formació, desmotivat per la feina, és enviat a un llogarret llunyà, Lunana, al nord del país. Un indret remot, poc poblat, situat a dalt de les muntanyes, ancorat en el temps, amb hiverns durs que l’aïllen encara més i on les úniques comunicacions s’estableixen per camins difícils i s’han de fer amb cavalleries.

L’aspiració d’Ugyen, el protagonista, és poder anar a Austràlia i esdevenir un cantant. El poblet no té electricitat convencional, la poca que hi ha funciona amb el sol, fa un fred que pela, l’escola no té porticons a les finestres, ni tan sols pissarra o el material més elemental. La gent és pobra però molt bona, acull il·lusionada el mestre i ell els confessa que ha anat allà a contracor i que, així que pugui, en marxarà. Poc a poc, com es pot preveure, agafarà afecte als pocs alumnes que té, i es resignarà a passar un curs a Lunana, que és el nom de la població.

El xicot descobrirà els valors de la comunitat, apreciarà la bona gent, segons el cap del petit poble sabrà que és aquell un lloc molt feliç. No explico més coses, la simplicitat argumental troba un contrapunt en els magnífics paisatges, en l’excel·lència dels actors, i cau en el parany una mica tòpic de la bondat de la natura i la puresa de la gent que no té res però és feliç perquè s’estima i estima els altres, i és hospitalària i solidària. De tota manera, alguna cosa grinyola per tal que no hi hagi un excés de perfecció humana, un pare embriac, morts prematures, com la de la dona del cap del poble. El iac, animal emblemàtic i simbòlic, acabarà per ser un element més de l’escola.

Lunana juga amb habilitat amb temes universals i gairebé intemporals, el director és prudent i moderat a l’hora d’incidir en els sentiments o de caure en coses com ara la facilitat dels enamoraments previsibles. La música hi té un paper rellevant. Per a la filmació es van fer servir bateries d’energia solar i, com en d’altres exemples recents, més propers, es va comptar amb gent d’aquella remota, per a nosaltres, pagesia. Entre els actors i actrius destaca una de les nenes de l’escola, una nena feliç tot i que sabem que és qui té més motius per no ser-ho tant.

Una bona pel·lícula per contemplar i comentar més enllà de les referències sobre la humanitat encara no malmesa per la perversa vida urbana, el respecte -se suposa que perdut- als mestres, pares i avis en les societats tradicionals, la bellesa de la natura o el canvi climàtic que arriba a tot arreu. Crec que la bondat i la hospitalitat no són prerrogatives de les societats humils i plenes de mancances i que la gent jove té dret a córrer mon i cercar d’altres possibilitats.

Al capdavall, aquestes famílies que pensen que els mestres són els amos del futur, cosa altament improbable, desitgen que les seves criatures puguin estudiar i tenir possibilitats diferents més enllà del pasturatge i l’agricultura de subsistència.