Fet a mitges

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

El protagonista de Cuando llegue la hojarasca (Pato Ediciones, 2022) es diu Luis, té 19 anys i viu a Cazorla, Jaén, d’on mai no ha sortit. L’institut s’ha acabat i no sap què fer amb la seva vida, així ha d’afrontar el repte d’entrar al món adult. Perd el nord i la fe. Aquesta novel·la d’Eli Macías (Càceres, 1993) està acompanyada de petites il·lustracions de Marta Gràcia a l’inici de cada capítol i té la seva pròpia llista de reproducció a Spotify.

El protagonista, després d’un temps de reflexió infructuosa, comença a treballar al mas del seu oncle, cosa que no l’apassiona, i de tant en tant queda amb amics. Així i tot, aquests han anat a estudiar fora i ell s’ha quedat al poble, per la qual cosa ja no comparteix tantes coses com abans amb ells i se sent desplaçat. Porta una vida soporífera al municipi a cura dels seus germans. Una nit de juliol, mentre camina pel bosc, el Luis descobreix una figura que li servirà de suport davant dels camins que ha de prendre.

El personatge de Luis és una representació veraç de com se senten molts joves, ja que es veu obligat a fer coses que no li agraden. A més, ningú no li ha preguntat la seva opinió, els seus gustos ni els seus interessos. L’aparició d’aquesta figura al bosc representa i simbolitza els esdeveniments de la vida que et fan reflexionar cap on vas i on vols anar, si estàs fent el que en realitat vols, si tens la vida que t’agrada… D’altra banda, Luis no sent que pertanyi enlloc, ni a la seva família, ni al seu grup d’amics. No se sent realitzat al poble, però tampoc no es veu vivint en una ciutat. No troba el seu lloc al món i sembla estar fet a mitges.

Aquesta novel·la tracta un tema fonamental com és el constrenyiment a què de vegades se sotmet els joves, i al qual aquests se sotmeten ells mateixos també. De vegades ens plantegem si hem aconseguit aquelles coses que se suposa que hauríem d’haver aconseguit a la nostra edat, en qualsevol àmbit. Així i tot, no hi ha una edat estipulada per aconseguir-ho, i això només genera pressió, ansietat i inseguretats que minen la salut mental i l’autoestima. El protagonista també té por de ser jutjat i a expressar-se, per qualsevol cosa puguin pensar els altres. La història parla sobre la vulnerabilitat de les persones i el dret a ser escoltades i a poder expressar allò que senten, a no guardar-s’ho dins. També és un homenatge als pobles, a les seves tradicions, a la seva mitologia i a les seves llegendes.

Potser la meva opinió està influenciada per l’experiència que vaig viure a Cazorla quan hi vaig ser el 2009, però la manera com la història està escrita m’ha captivat. L’autora aconsegueix que qualsevol indici de fantasia sembli terrenal i real, que el lector no se senti en una obra de ficció. El llenguatge subtil va marcant el camí de la lectura, t’acompanya fins al final mantenint el ritme i sense alts i baixos. A Luis li queda l’esperança de no estar sol i que quan arribi la fullaraca, com diu el títol, pugui trobar el camí a seguir i es pugui trobar a si mateix.