Viure a les fosques

A 'Mòdul 3' Bette Howland narra la seva experiència a un hospital psiquiàtric on va estar ingressada un any
Bette Howland
Bette Howland.

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G


Quan Bette Howland (1937-2017) tenia 31 anys, la seva vida consistia a cuidar els seus dos fills, treballar en una llibreria i sobreviure al Chicago de l’època. Fins que un dia no va poder més i es va prendre un pot de somnífers. Tres dies després, va clarejar ingressada en un hospital psiquiàtric, on passaria un any i que donaria com a resultat Mòdul 3 (Segona Perifèria amb traducció al català d’Alba Dedeu i Tránsito en castellà amb traducció de Lucía Martínez Pardo). Aquesta obra, publicada originalment el 1974, retrata el seu pas per aquell lloc, on va absorbir els mecanismes dels qui hi habitaven, ja fossin pacients o infermeres, i el transcurs de la vida entre aquestes parets.

Aquest llibre és una mena de diari sobre el que l’autora va viure mentre hi va ser ingressada. Comença amb Howland narrant, des de dins de l’hospital psiquiàtric, l’operació a cor obert a què una interna va ser sotmesa. Després té una màquina que emet els batecs del seu òrgan vital; si no, ¿qui podria demostrar que segueix amb vida? Explica que aquell era un món a part, amb llums artificials encesos en tot moment. Així, aconseguien que les pacients perdessin la noció del temps i no sabessin quina hora era ni en quin dia estaven. En moltes ocasions, les pacients no eren conscients les unes de les altres.

Howland reconeix que a la seva vida sempre hi havia deutes a saldar, obstacles a superar i al final es passava la vida apartant pedres del camí; però la vida de debò mai arribava. L’existència d’algunes de les companyes amb qui conviu consisteix a deixar passar amargament el temps sense esperar res, amb resignació. Narra la rutina, la vida de pacients singulars i la deshumanització que es produeix allà dins, on elles es converteixen en cares sense ànima que no juguen, no ensopeguen entre elles, no interaccionen. A més, hi ha una constant rotació d’internes, per això en un breu espai de temps s’ha de reconstruir tota una vida, els seus traumes, i el que es fa de forma accelerada no sol sortir bé.

 

Bette Howland

 

Després d’un any allà, l’autora narra les manies i els petits detalls que, després de dies de convivència i fregament, detecta a les companyes. Per exemple, la genuïna forma de mocar-se el nas d’una, els peus blancs i recargolats d’una altra. No és una convivència violenta, però les despulla de la seva individualitat, convertint-les en una massa informe i sense vida. A més, les infermeres les tractaven com a nens. «Els nens que teníem a dins no eren més que els nostres propis jos perduts», reconeix Howland.

Mòdul 3 és una obra interessant que exposa un ampli ventall de detalls sobre l’ésser humà i la psicologia. De vegades, però, aclaparen massa les descripció de rutines i petites accions de les seves companyes. L’autora compensa això amb reflexions al voltant de la seva vida, el passat, la psique o els trastorns mentals, que aconsegueixen que em decanti per una opinió positiva, encara que no esplèndida, d’aquesta obra.

«Volia deixar enrere tota la meva història personal —la foscor i el secretisme, els greuges privats, les penes i vanitats—, sacsejar-me-la de sobre com la tapa d’una claveguera. És el que sempre havia desitjat, el que havia intentat fer en empassar-me aquelles pastilles, allò que esperava aniquilar. Aquesta era la meva veritable necessitat. Per fi s’havia expressat, s’havia tornat totpoderosa», llegim. L’autora desitjava sortir-ne, no suportava veure què passava a l’interior del centre, per la qual cosa va haver d’assumir certa ceguesa per sobreviure. Com que ella mateixa escriu, ser cec no és veure fosc, és no veure res. Al cap i a la fi, estar-hi ingressada va suposar estar cega, no poder contemplar el que l’envoltava, no veure res.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES