Lluís Borrassà, de la catedral de Barcelona al MNAC

Júlia Costa / @liujatasco

Les sales d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya acullen, fins al dos de juliol, una exposició dedicada a Lluís Borrassà, el membre més destacat d’una família de pintors gironins dels segles XIV i XV. En el rerefons de l’exposició hi ha l’adquisició, per part de la Generalitat de Catalunya i a petició del MNAC, de dues taules del pintor procedents de la catedral de Barcelona i localitzades al mercat artístic: Vestició de Sant Pere màrtir i Decapitació dels familiars de Sant Hipòlit.

Cèsar Favà és el comissari de la mostra i s’ha comptat amb la col·laboració de la Catedral de Barcelona i de diferents institucions així com amb la col·laboració de col·leccionistes privats. Es tracta d’una gran oportunitat per veure peces que no es troben a l’abast del públic. A banda de la reivindicació de l’obra de Borrassà i de la importància del seu taller, la mostra ens situa en una època important i en el context creatiu de la baixa Edat Mitjana que es manifesta de forma important a través dels retaules. Els retaules tenien sovint un objectiu propagandístic i, en certa manera, pedagògic, tot i que no sempre ni per part de tothom es podien contemplar aquells conjunts extraordinaris.

Borrassà va dirigir l’obrador més important de la Catalunya de l’època i al llarg de més de quaranta anys va assumir tasques diverses, a banda de l’obra cabdal dels retaules, dels quals en coneixem uns cinquanta. Va comptar amb aprenents i col·laboradors i cal fer una menció especial a Lluc, un esclau d’origen tàrtar. Era habitual comptar amb esclaus, un tema que durant anys s’ha obviat o amagat. Lluc fou alliberat després de la mort del mestre.

La relació del pintor amb la catedral de Barcelona va ser llarga i important, es coneixen i conserven documents, alguns dels quals exposats a la mostra, sobre pagaments i encàrrecs. El principal responsable de recuperar la figura de Borrassà va ser Josep Puiggarí (1821-1903), pioner en l’estudi de l’art català, dibuixant, advocat i arxiver. També podem veure, a l’exposició, mostres de la seva ingent tasca i dels dibuixos que va realitzar.

La mostra és d’una mida assequible, tot i que demana més d’una visita. Més enllà de la figura de Borrassà ens evoca una Barcelona en creixement, ens enfronta a qüestions com ara els canvis en les modes i tendències al llarg del temps, i ens acosta a un món en el qual la societat i la religió eren molt diferents d’ara tot i que també ens recorda que, en molts aspectes, els humans no som tan diferents actualment. El gust per escenes sagnants i violentes ha continuat vigent, a través de molts mitjans de difusió. I el poder, sigui el que sigui, continua amb el desig de mostrar-se sense gaires reserves, de seguir i imposar les modes vigents, i de fer propaganda d’idees i creences a través de manifestacions diverses.

El MNAC té la intenció de renovar de forma progressiva les sales del gòtic i, més endavant, les del romànic, a través de noves formes d’exposar i de llegir l’art o això que en diem art. Hi ha molts misteris, encara, en l’estudi del passat, les noves metodologies, recuperacions i descobertes ens poden oferir moltes sorpreses, en un moment en el qual la tecnologia afavoreix l’estudi i el coneixement de la història. Els museus actuals no són ja indrets fixats en el temps sinó llocs vius lligats a un present ple de possibilitats i que, en més d’una ocasió, ens fan replantejar a fons els nostres coneixements previs i els nostres antics aprenentatges. El MNAC és un museu extraordinari que cal que els barcelonins aprofitem i valorem com cal.