‘Barbie’, una comèdia d’estiu convertida en fenomen

Manel Haro / @manelhc

Crec que podem dir que Barbie ha esdevingut un fenomen cinematogràfic, perquè fins i tot persones que no acostumen a anar al cinema amb regularitat han acabat passant per taquilla i penjant fotos a les xarxes (gairebé com si fos una manera de fitxar, de deixar constància que allò que s’havia de fer ja ha estat fet). Hi ha esdeveniments culturals que semblen indefugibles. Jo també he cedit a aquest tsunami, he anat a veure Barbie i he de reconèixer que els primers minuts em van atrapar, trobo fantàstica la paròdia de 2001: Una odissea de l’espai i les reflexions, gairebé sociològiques, sobre el punt d’inflexió que va suposar l’arribada d’aquesta nina al món de les joguines infantils.

També em van seduir les primeres imatges de Barbieland, un univers essencialment femení a la mida de les nines de Mattel i on habiten diferents models de Ken però sempre governats per elles. Al capdavall, els Ken van ser creats per complementar la Barbie i mai hi ha hagut un Ken sense una Barbie al seu costat. La història que ens explica la directora i guionista Greta Gerwig m’ha semblat previsible i massa absurda, encara que moltes veus defensen que justament això és el que fa interessant la pel·lícula; és a dir, que explicar una història esbojarrada i previsible era la millor manera de fer aterrar Barbie al cinema.

Potser això és cert, perquè les coses li han funcionat a la directora i la pel·lícula ha estat un èxit indiscutible de facturació i ja és una de les produccions més importants de la història de Warner Bros. Ara bé, jo he de confessar que m’he avorrit veient-la. L’interès el vaig perdre quan Barbie (Margot Robbie) i Ken (Ryan Gosling) arriben al món real, el dels humans. A partir d’aquí, ja no sabia per on agafar la pel·lícula, serà que necessito una història una mica més sòlida i cohesionada, perquè hi havia estones que no entenia ni tan sols què feien els personatges.

A banda d’això, les dues persones que arriben a Barbieland, una mare i una filla, em resulten poc atractives argumentalment, m’avorrien cada vegada que intervenien, i això que són una mena de salvadores de Barbieland, sota l’amenaça del patriarcat. A Barbie hi ha un missatge feminista, molt evident i explícit, que forma part de la comèdia. La sort d’aquesta pel·lícula és que un públic molt diferent l’ha fet seva: fins i tot alguns abanderats del cinema de culte l’han convertit en una mena de símbol.

A mi m’ha semblat una història avorrida que no aporta gaire novetat al cinema, més aviat conté molts tòpics, però potser la protagonista, la nina Barbie, és tan potent, abraça tantes generacions de nois i noies que van jugar (o van desitjar jugar) amb ella, que el símbol no és pas la pel·lícula, sinó la mateixa nina. I tota la resta és una bola que estem fent massa gran entre tots per a una senzilla comèdia d’estiu.