Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El 1958, el govern de Mao va decidir matar pardals perquè es menjaven les llavors i espatllaven les collites. El narrador de Los bloques naranjas (Caballo de Troya) es pregunta si continuaran existint pardals a la Xina. Són fonamentals i la seva absència seria com si faltessin parets pintades o galledes d’escombraries als carrers. A la ciutat on viu, els pardals es mouen entre els blocs taronges, que no el deixen veure el capvespre però que no ennuvolen els desitjos que travessen la seva ment.
Aquesta novel·la de Luis Díaz (Alcalá de Henares, 1994) és fragmentària i està dividida en tres parts. S’hi parla de les relacions entre les persones i de la importància del desig amb la ciutat com a escenari. Desenvolupa una història de gran bellesa. Tracta temes com l’adolescència, la joventut, allò que es perd i no torna i allò que se sent però no es diu, així com allò que arribarà en el futur i que ara és incertesa.
L’amistat masculina és un aspecte important en aquesta història, igual que també ho és la manera com ens comuniquem, la incomunicació que patim o l’hermetisme a què ens aferrem per no desvetllar els nostres sentiments. El protagonista sent una tristesa entre la gola i el ventre que només pot mostrar en solitud. Aquesta tristesa es transforma en una mena d’energia que recorre cada pàgina d’aquesta petita obra mestra.
Luis Díaz.
El protagonista vol respostes a allò que no entén. Hi ha molt món més enllà del seu carrer i sap que mai no ho arribarà a conèixer. Alguns pensen que res no val la pena a la vida i d’altres no s’atreveixen a pensar-ho. Pel que fa al desig, diu que és com una planta i la felicitat com la mort, ja que has d’aprendre a acceptar-la. Igual que els pardals, el desig també ha estat exterminat. Diu: «desitjo ser desitjat, que els ulls d’algú es quedin en mi com els pardals a les branques d’un arbre sense fulles.» De reflexions com aquesta es dedueix un sentiment profundíssim de solitud, desesperança i resignació.
Aquestes pàgines són plenes de carnalitat, passió i desig, al capdavall, inherents a l’ésser humà. També s’hi dedueix la finitud de tot. El narrador afirma que el pitjor del dolor no és sentir-ho, sinó acostumar-s’hi. Així mateix, se’n penedeix per no haver fet certes coses quan podia i al final li toca pensar que fins ara tot va bé quan en realitat no està segur que sigui així. «Aquest seria el nostre somni: un món buit, un món que ja no pot fer patir», diu. I aquest és un món on hi ha moltes coses belles que som incapaços de trobar. Al final, assegura, ens refugiem en allò dolent i en allò malalt i quedem obligats a veure la bellesa allà on ningú l’ha vist fins aleshores.
Los bloques naranjas no té signes de puntuació ni majúscules. Per això, el ritme de la narració és trepidant i el lector sembla ofegar-se llegint una obra que intenta representar, precisament, el pas inexorable i impossible de frenar, ni tan sols reduir-ne la velocitat, del temps. Perquè el narrador és jove, ha estat adolescent i aviat serà adult: el temps s’ho emportarà i el cobrirà com un tsunami. La narració explica una història i en realitat sembla no explicar res, i allò que relata, a ritme frenètic, representa la immediatesa i la rapidesa del món actual.
