Les dificultats d’accedir a un habitatge sovint activen la creativitat de les persones, unes perquè busquen la forma de viure dignament (tot i que fent moltes renúncies) en un context complicat i d’altres perquè treballen per treure el màxim rendiment possible de la precarietat aliena. La necessitat d’uns contra la cobdícia d’uns altres. Això, que no només s’aplica a l’àmbit de l’habitatge, és el que retrata la sèrie noruega The Architect, dirigida per Kerren Lumer-Klabbers i disponible a Filmin.
La protagonista és Julie (Eili Harboe), una arquitecta que treballa a un despatx com a becària. És jove, però no tant com per ser becària, però entrar al mercat laboral en un sector que sovint comporta tanta precarietat com és l’arquitectura és complicat. Això passa sovint, també al nostre país: persones ja titulades que es veuen obligades a cursar algun màster per poder ser, almenys, becaris i no renunciar al somni de treballar en allò que volen.
Julie, sense prou recursos per viure a la caríssima Oslo, accepta allotjar-se en una plaça de garatge. És molt més econòmic que el lloguer d’un pis, però, així i tot, ha de pagar uns dos mil euros al mes per uns deu metres quadrats. La societat que mostra aquesta sèrie és distòpica, però d’aquelles distopies que no s’allunyen gaire de la realitat. El garatge esdevingut habitatge improvisat és el d’un edifici abandonat. De sobte, l’ajuntament de la capital noruega demana ajuda a diversos despatxos per posar solució a la manca d’habitatge: han de ser capaços de construir mil pisos al centre d’Oslo.
El que sembla impossible no ho és tant en la ment de Julie, que creu que aquelles mil places de garatge on ella viu poden convertir-se en mil estudis per a solters, sense llum natural, sota terra i sense gairebé cap comoditat. La protagonista, que sap el que és patir la precarietat, prioritzarà la seva carrera com a arquitecta, encara que això perjudiqui els seus veïns de garatge, que no tenen on anar. Vaja, una mena de darwinisme social salvatge on només sobreviu el que millor s’adapta al seu entorn.
Aquesta molt recomanable sèrie té només quatre capítols d’uns vint minuts cadascun, suficients perquè la ficció funcioni i per fer-nos reflexionar sobre la societat on vivim, però que ens deixa amb unes enormes ganes de més. The Architect és una sèrie típicament nòrdica: minimalista, freda, però contundent i amb profunditat existencialista. Podríem dir que el darrer capítol acaba allà on la història realment comença, però haurà de ser l’espectador qui acabi d’estirar el fil i s’imagini com continuen les coses (i, en essència, com seran les nostres ciutats d’un futur no tan llunyà). Potser, en certa manera, ja habitem una distopia.
