Clotilde Cerdà, una vida de novel·la

Júlia Costa / @liujatasco

Fa deu anys Isabel Segura va publicar a Tres i Quatre Els viatges de Clotilde Cerdá i Bosch, una aproximació acurada a la vida i obra d’una dona pràcticament oblidada fins aleshores. L’any 2020, un any complicat, Lorena Fuster va ser la comissaria d’una exposició sobre el personatge, al Palau Robert, elaborada a partir de documents diversos. L’exposició va contribuir a la recuperació del llibre de Segura, que va col·laborar en l’exposició. A les Canàries, terra on va morir i on va tenir molts vincles li han retut diversos homenatges i es va representar una obra sobre ella, Esmeralda, de la qual per aquí no se n’ha parlat, per cert.

Maria Carme Roca que, entre molts gèneres, ha conreat amb grapa i èxit la novel·la històrica, ha escrit Les illes interiors (Columna) a partir dels materials i dades existents, seguint la vida de l’artista a partir del que actualment podem saber i ha emplenat amb literatura acurada la resta. El repte era complex, el personatge va viure en una època convulsa, es va relacionar amb tot tipus de gent, va triomfar com arpista i va obtenir reconeixements a dojo. Després es va implicar en causes que avui podem titllar de progressistes i va pertànyer a la maçoneria.

L’època és plena de dones interessants que, fins fa quatre dies, havien desaparegut gairebé de la memòria col·lectiva, encara més si fem comparacions amb els homes remarcables del moment. L’interès pels personatges femenins ha estat objecte d’interès de les dones, amb poques excepcions. Malgrat les moltes traves socials, polítiques o ideològiques existents, fins i tot per a dones de classes socials afavorides, reeixir i prendre iniciatives no era senzill. Clotilde Cerdà (el seu nom artístic era Esmeralda Cervantes) va ser reconeguda com arpista i nena prodigi però va tenir problemes quan va intentar intervenir en aspectes més compromesos socialment.

Pel llibre desfila un munt de personatges interessants, coneguts encara de forma esbiaixada, com el pare de la protagonista, Ildefons Cerdà, o la mare, Clotilde Bosch, de qui tot just fa poc ens hem assabentat que va ser una pintora remarcable. Fa anys es deia que no hi havia hagut dones pintores, per cert. La reina Isabel II va ser amiga i protectora de l’artista i de la seva mare; aquesta reina, amb totes les seves ombres, ha estat ridiculitzada fins a límits angoixants i injustos i el llibre en recupera el seu vessant humà. De la darrera part de la vida de la protagonista, dels seus darrers viatges, el seu casament, el seu establiment a les Canàries, encara en sabem menys que de la seva època d’esplendor i èxit generalitzat.

Clotilde Cerdà va anar, fins i tot, a donar classes a l’harem del Soldà de Constantinoble, cosa aquesta que no era pas poc habitual, com no ho és avui que futbolistes d’elit vaig durant temporades a treballar als emirats, per exemple. La novel·la històrica, fins i tot els manuals convencionals d’història, s’han de situar en el seu context però, al capdavall, no ens podem escapar de la ideologia i costums del present.

Les illes interiors, més enllà de l’evident plaer lector, ens obre moltes finestres i ens desvetlla moltes curiositats sobre aquell món en ebullició, violent i injust, elitista i en procés de canvi. La protagonista i la seva mare, personatge imprescindible per a l’artista, van ser ciutadanes del món, viatgeres constants, amb bones relacions amb el poder en molts moments, tot s’ha de reconèixer. A totes les vides hi ha llums i ombres, contradiccions i espais vitals de tota mena. Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és una escriptora amb una llarga i interessant trajectòria, tant en la narrativa per adults, històrica en molts casos i situada en èpoques diverses, com en el camp juvenil i infantil.