Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Des de 1997, any en què va publicar la primera novel·la, la seva trajectòria literària no s’ha aturat en cap moment i en l’actualitat té una setantena de llibres publicats. Ha conreat la literatura infantil i juvenil, el conte curt, l’assaig i la novel·la, sobretot novel·la històrica, i en tots aquests gèneres ha obtingut diversos guardons.
Alguns dels títols més destacats són El monestir proscrit, Barcino, Escollida pels déus, L’enigma Colom, La merla blava, La noia del club… Amb Les illes interiors (Columna) l’autora s’endinsa en l’apassionant biografia de la que fou una gran arpista i compositora: Clotilde Cerdà, la filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, coneguda en el món musical amb el sobrenom d’Esmeralda Cervantes.
La primera qüestió que li voldria plantejar gairebé és de calaix: d’on ve el seu interès per Clotilde Cerdà?
Em va atraure el personatge: que fos una nena prodigi de l’arpa, que hagués voltat per tot el món, que fos una dona avançada al seu temps, filàntropa, antiesclavista, defensora de les classes oprimides, de les dones…
Amb tot el que ens avança d’ella, veig que realment és una dona interessant. Llavors, Les illes interiors és una biografia novel·lada?
D’aquella manera… És una novel·la que parla d’un personatge real, però de qui jo n’explico, m’invento tot allò que no sabem, n’omplo els buits. A nivell professional, tenim força documentació sobre la Clotilde, però a nivell personal… he inventat molt. Amb el benentès que, tal vegada m’he acostat a la veritat.
En aquest sentit, el que de seguida llegim a la novel·la és que la Clotildina era filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, i ens parla del seu possible pare: Antonio Yubregas. Què hi ha de cert i què de ficció, en aquesta dada?
L’Antonio Yubregas té molts números de ser el pare biològic (pel que diu el diari personal d’Ildefons Cerdà, el seu testament…), però no ho podem afirmar amb rotunditat.
Tornant a Clotilde Cerdà, com a concertista, era coneguda amb el sobrenom d’Esmeralda Cervantes. D’on ve aquest àlies?
Quan la va veure actuar, Víctor Hugo va quedar bocabadat d’ella (es veu que hi quedava tothom) i li va suggerir que es digués Esmeralda com la protagonista de la seva novel·la. Hi va fer també, que la Clotilde tenia els ulls verds.
I el cognom Cervantes?
El cognom de Cervantes, va ser idea de la reina Isabel II. La primera actuació en públic de la Clotilde, quan tenia dotze anys (l’any 1873), la va oferir a Viena en un concert que es va fer a l’església de Sant Miquel. Se celebraven els funerals en honor d’en Miguel de Cervantes, una missa de rèquiem. La reina va creure també que seria bo per a la noieta separar la seva vida artística de la personal i del cognom de Cerdà; Ildefons Cerdà era un senyor que no queia bé a tothom, era molt polèmic.
I després d’aquesta actuació la van sol·licitar des de llocs ben diversos per fer concerts i això la va dur a viatjar molt sovint, sempre amb la seva mare. Algun d’aquests viatges va influir especialment en el seu caràcter?
De segur que tots i cadascun dels viatges que va fer arreu del món la devien influir, però crec que la seva estada a Mèxic, quan va emmalaltir greument de febre groga i se’n va sortir gràcies a una medecina indígena, el tonatiyacapan (tenia setze anys) li va fer veure el món d’una altra manera i que tenia la responsabilitat d’ajudar els altres, cosa que va fer sempre. Ja va començar, amb la col·laboració de la seva mare, intentant comercialitzar el tonatiyacapan per poder salvar vides.
Tota una emprenedora. I una altra faceta de la Clotilde Cerdà és la pedagogia. Com va arribar a dedicar-se a aquesta disciplina?
Haver tingut bons mestres, com en Félix Godefroid, sense cap mena de dubte que hi devia influir. Tanmateix també hi va contribuir que va ser molt conscient que mentre va ser petita i joveneta, feia gràcia, allò de la nena prodigi que, que bé que ho fa, però a mesura que es va anar fent gran, va anar perdent aquella màgia i dedicar-se a fer classes li aportava més serenitat i estabilitat. Això d’anar amunt i avall, era esgotador. Tot i així encara va continuar viatjant molt.
A partir de la filosofia d’ajudar als altres que ha esmentat abans, Clotilde Cerdà va ser la creadora i impulsora, a Barcelona, de l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la dona. Com es va gestionar, aquest projecte?
Era un projecte que li voltava pel cap des de feia temps. Ja ho havia intentat a La Habana, a Madrid i, finalment, va poder crear l’Acadèmia a Barcelona. Va ser un projecte innovador i altruista, perquè l’objectiu era que les noietes de classe humil poguessin aprendre un ofici i en conseqüència guanyar-se la vida. L’Acadèmia tenia el millors professors i les alumnes pagaven molt poc per poder assistir a les classes. La Clotilde no va poder afrontar les despeses que implicava el projecte, no va tenir suport econòmic. Hi va fer també que no tothom estava d’acord en que s’afavorissin les classes treballadores i encara menys a les dones. La Clotilde Cerdà va molestar a la burgesia.
Potser perquè, això també cal remarcar-ho, formava part de la francmaçoneria, cosa que li va proporcionar un altre sobrenom però que també li va portar molts problemes.
Esther, ella va escollir el nom d’Esther. Ser maçona, malgrat que també era molt catòlica, fet que no tothom comprenia, la va apartar de les elits conservadores. El segle XIX va ser molt convuls i els canvis de govern continuats. En moments de reacció política, el lliurepensament maçó estava proscrit. I com ella no se n’amagava… hi va haver ocasions en què li va tocar el rebre.
Passant ara a qüestions més tècniques, m’ha semblat molt interessant el recurs que elabora en la narració en tercera persona omniscient, en la qual permet l’entrada de diferents pensaments i reflexions per part dels personatges.
Gràcies. Sí, a mi m’agrada molt aquest recurs, perquè et permet aportar més informació sense necessitat de fer grans explicacions, agilitza la narració.
Ben cert. I encara se serveix d’un altre recurs: la narració en primera persona, en uns capítols breus i en cursiva, que recauen en el personatge de la mateixa Clotilde Cerdà. Què li aporta, aquest joc?
Fa possible que el lector escolti la seva veu. I jo li he volgut donar veu a la Clotilde, a l’Esmeralda, a l’Esther.
Personalment penso que se n’ha sortit a la perfecció. Per l’altra banda, no voldria finalitzar l’entrevista sense comentar el simbolisme del títol, aquestes illes interiors.
D’una banda és una picada d’ullet a les illes interiors que l’Ildefons Cerdà no va poder aplicar a l’Eixample barceloní tal com ell considerava que havien de ser. I de l’altra, són les illes que tots portem dins nostre, amagades i aïllades: una alegria, un desengany, un greuge, un dol… Els records en tots els seus vessants.
Per acabar, ens podria fer cinc cèntims dels nous projectes que té ara damunt la taula?
Enguany surten dos títols més de la col·lecció per a infants, Fadanina, i em cal mimar-los quan surtin. I pel que fa a algun projecte nou, en aquest moment passo per la fase d’endreçar les idees, de fer tria del projecte amb el qual, de manera del tot voluntària, em tornaré a complicar la vida.
