‘Un amor’ més literari que cinematogràfic

Manel Haro / @manelhc

La versió cinematogràfica que Isabel Coixet ha fet d’Un amor, la novel·la de Sara Mesa, és una nova oportunitat per reflexionar si cal que una pel·lícula que es basa en un llibre sigui fidel al text original. De fet, aquest és un debat superat, per molt bona que sigui una obra literària -i penso que la de Sara Mesa ho és- els llenguatges literaris i cinematogràfics són diferents, el públic és diferent i els recursos narratius també són diferents. El guió d’Un amor ha estat adaptat per la mateixa directora i per l’escriptora Laura Ferrero, les quals van apostar per una versió molt fidel a la novel·la.

La protagonista és Nat (Laia Costa), una dona d’uns trenta anys, que decideix instal·lar-se en una casa molt deixada d’un petit poble rural de muntanya, de poca població i lluny de tot. No sabem quin és el motiu d’aquesta decisió, però intuïm que és una manera de deixar enrere la vida que tenia a la ciutat per alguna raó que no es concreta. Al poble té la companyia d’un gos mig salvatge que li regala el seu llogater (Luis Bermejo), un home molt maleducat. L’adaptació a aquesta nova vida no serà fàcil, la casa té goteres, el gos no li fa cas i no té gaires recursos econòmics per permetre’s cap mena de luxe.

Així i tot, la protagonista sembla segura de la seva decisió, va superant els obstacles que sorgeixen i va establint bona relació amb els pocs veïns que té. Tot canvia quan un d’aquests veïns, a qui diuen El Alemán (Hovik Keuchkerian), li fa una proposta inesperada: ell repararà les goteres del sostre de la casa de manera gratuïta si ella accedeix a tenir sexe amb ell. Nat s’hi oposa, però la necessitat creix quan les pluges s’intensifiquen i l’aigua li entra per tot arreu. El que en principi és una trobada sexual pactada es converteix en una relació que genera en Nat certa dependència. Aquesta dependència és emocional, però sobretot és física.

El Alemán és un home voluminós, rude, uns anys més gran que Nat, fa el sexe d’una manera totalment física, sense càrrega emocional, i gemega com un animal d’envergadura. El contrast entre el físic dels dos amants és notable, es veu, per exemple, en les enormes mans d’ell sobre el cos d’ella, molt més fràgil. Ell és un home de muntanya, ella busca refugi en aquesta muntanya. Els dos, però, no volen el mateix i aquí es genera un conflicte que se suma a altres fets que passen en la vida de Nat.

El problema d’Un amor (la pel·lícula) és que vol ser fidel a una novel·la que ofereix una història molt senzilla argumentalment, però que amaga algunes reflexions que el lector pot anar alimentant a mesura que llegeix. Al llibre de Sara Mesa, el personatge de Nat és molt més complex, ofereix diverses línies per entendre per què ha anat a parar a la muntanya i també ens permet omplir millor els buits sobre cadascun dels personatges secundaris, perquè l’autora no ens ho diu tot, però ens ho suggereix.

En canvi, Isabel Coixet se centra massa en la relació entre Nat i l’Alemán, això implica que el personatge de Nat és explicat essencialment a través d’aquesta relació. Com deia, la pel·lícula no ha de seguir fil per randa la novel·la, el problema és que Coixet la segueix, i molt, però, al mateix temps, la simplifica massa. És a dir, agafa la història de Sara Mesa, li treu allò que és més difícil de reproduir en cinema i es queda amb una línia argumental tan bàsica, que fa que a la pel·lícula li falti força. I, per molt, que la directora s’entesti a concloure-la amb la seva dosi habitual de sentimentalisme, no n’hi ha prou. Sort, això sí, que les actuacions de Laia Costa i  Hovik Keuchkerian són extraordinàries.