La novel·la de Sara Mesa Un amor (Anagrama) va esdevenir un èxit quan es va publicar, l’any 2020, i ara arriba al cinema de la mà de la directora Isabel Coixet. Tenia pendent llegir-la i ho volia fer abans de veure la pel·lícula. Encara que la novel·la tingui ja uns anys -no tants, en realitat-, ha anat sumant lectors i opinions diverses i, de fet, un s’hi endinsa amb la sensació que encara és una novetat editorial, suposo que això és el millor que li pot passar a un llibre, continuar d’actualitat més enllà de possibles versions cinematogràfiques.
Un amor ha rebut crítiques apassionades, molt a favor o molt en contra, com si amb aquest llibre no s’admetessin matisos. La història és senzilla, retrata el dia a dia d’una dona que es trasllada a una zona rural de muntanya per dedicar-se a la seva nova feina, traductora de textos literaris. Sabem què ha motivat que estigui immersa en un canvi de vida, però no tenim totes les claus de les seves decisions, més enllà del fet que si ha aterrat en aquesta zona rural, és perquè el lloguer és més econòmic que a la costa i ella va curta d’estalvis.
El poble on viu és més aviat una pedania, un petit nucli de cases, una mica dispers. La casa és vella i té molts problemes, però el seu propietari no està disposat a cobrir les reparacions. De fet, el llogater és un home desagradable, que incomoda la protagonista, Nat, però, així i tot, ella va acceptant les condicions que ell li imposa, essencialment pagar el lloguer i no queixar-se de res. La dona comença a relacionar-se amb els pocs veïns del poble, veu que tenen un caràcter molt diferent a la gent de ciutat, però són una bona companyia.
Sara Mesa.
L’aparent placidesa quotidiana té els seus revolts, no només pels maldecaps que li dona el seu llogater, sinó també perquè a mesura que va integrant-se en la zona, van apareixent algunes tensions i conflictes, sobretot quan un d’aquests veïns es presenta a casa seva amb una proposta totalment inesperada que farà que la seva relació amb ell canviï completament. Tot el que ens explica Sara Mesa en aquesta breu novel·la sembla una excusa per suggerir el relat real que hi ha amagat.
M’explico: encara que la novel·la es tituli Un amor, no estem davant del retrat de les anades i vingudes d’una parella, tot i que això també hi és present. Més aviat, l’autora ens convida a contemplar el que fa la protagonista, la manera que té de relacionar-se amb el seu entorn i de gestionar els contratemps que va tenint -en alguns casos, autèntics problemes- per mirar d’entendre què l’ha portat realment a aquella zona rural i, de pas, posar-nos en la seva pell. Al capdavall, tots hem tingut alguna vegada la necessitat de fugir i no sempre hem sabut per què exactament.
Un amor és una novel·la de silencis i de buits, d’informacions dites a mitges. L’autora no ens dona tots els detalls de les vides dels habitants del poble, només en les insinua, perquè siguem nosaltres qui imaginem la resta. Sense la imaginació del lector, sense la seva curiositat, sense la seva empatia, el relat no funciona o, en tot cas, funciona com un simple catàleg de situacions aparentment anodines. Amagar la complexitat humana sota la senzillesa narrativa no és fàcil, però Sara Mesa ho aconsegueix amb un artefacte narratiu magnífic, una lectura que m’ha atrapat completament i sobre la qual encara penso.
