El suspens nòrdic encara enganxa i Netflix continua distribuint sèries i pel·lícules dels països escandinaus. La minisèrie sueca Una família normal gira al voltant d’un matrimoni i la seva filla de dinou anys que tenen una vida benestant i còmoda. El pare és sacerdot i la mare, advocada, en principi dos prototips de persones que compleixen les regles legals i morals de la societat. Tot canvia quan la policia es presenta a casa per notificar que Stella, la filla, ha estat detinguda per l’assassinat d’un home en un parc de la ciutat. Superat el xoc inicial, els pares posen fil a l’agulla per salvar la seva filla de la condemna.
La història ens mostra alguns episodis del passat d’aquesta família i especialment sobre la seva protagonista. Stella va passar per alguna experiència traumàtica anys enrere i no va rebre el suport necessari dels seus pares. De fet, es veu que la noia no ha rebut un amor familiar gaire gran, encara que aquí hi poden incidir qüestions culturals. A vegades, les famílies aparentment perfectes ho són només en les aparences i en el fons entre els seus membres hi ha un tracte massa fred. Mentre avancen els capítols veiem que el matrimoni té també les seves ferides o, almenys, els seus secrets.
El suspens d’aquesta sèrie és relatiu, aviat ens és mostrat que la filla, com a mínim, va estar implicada en la mort d’aquest home amb qui tenia una relació. La incògnita és si els pares aconseguiran lliurar la filla de la presó. No es tracta, doncs, d’una investigació criminal per part de la policia, ja que sembla que tenen prou evidències perquè la jutgessa declari Stella culpable, sinó del relat sobre com aquests pares busquen i intenten fabricar proves que els ajudin. En tot aquest procés és quan la família va descobrint els seus errors i les seves parts fosques que fan que no sigui una família tan normal. Potser aquesta normalitat del títol fa més referència al fet que qualsevol pare actuaria de la mateixa manera que aquest matrimoni.
La sèrie entreté, és curta, té sis capítols, però no m’ha enganxat gaire, justament perquè la incògnita és una mica tova i no hi ha una trama al darrere que sigui massa complexa. Diguem que l’espectador té poc marge per jugar i imaginar, tot l’entrellat argumental és molt accessible en tot moment. L’espectador no es queda amb el dubte sobre què va passar realment, en l’últim capítol tot queda esclarit, així que tampoc hi ha cap fil per estirar acabada la sèrie.
