El castigo és una pel·lícula xileno-argentina, dirigida per Matías Bize, amb guió de Coral Cruz i portagonitzada per Antonia Zeegers i Néstor Cantillana, amb Catalina Saavedra en un paper més breu però rellevant. Admeto que cap d’aquests professionals em sonava gaire abans de fer cas de les referències positives sobre aquesta història, intel·ligent, breu i amb molts motius a destacar. Ha rebut reconeixements diversos però no la van seleccionar per als Oscar, cosa que tampoc no vol dir res, ben mirat. Es pot trobar a Filmin.
L’argument s’ha titllat de poc original, tot i que les històries de ficció són sempre les mateixes, explicades i reinventades de forma diferent, segons el moment històric, l’indret i l’època. Una parella jove, després d’uns fets que coneixerem més endavant, ha deixat el seu fill de set anys sol, a tocar d’un bosc i al costat de la carretera, com a càstig. Un càstig breu, al cap d’un parell de minuts el volen recollir i el nen ha desaparegut.
La pel·lícula està rodada en un llarg pla seqüència, es van fer set versions, ja que calia rodar tota la història al capvespre, i es va triar la sisena. L’anècdota familiar esdevé un conte de por, davant de l’absència del nen, de patir la fosca que arriba i en saber que de nit cau la temperatura, la foscor és absoluta i al bosc hi pot haver, encara, algun puma perillós. El bosc és, des de temps ancestral, un indret misteriós, perillós i mític.
Pel mig, a causa de la tensió, la por, el dolor i el penediment, sorgirà la vida privada de la parella, els problemes d’un nen que per una banda ens sembla petit i indefens però que té problemes seriosos de conducta i que pot ser un d’aquests nens perversos i inquietants, manipuladors en molts casos i intel·ligents per damunt de la mitjana. Totes aquestes opinions són suposicions meves, és clar. També és un nen no desitjat per la mare, poc estimat per ella qui, no obstant, ha intentat tenir-ne cura i ha renunciat, a desgrat, a la seva vida professional.
La pel·lícula es mou en una mena d’ambigüitat moral, va més enllà del moviment actual que incideix en la tendència a admetre que hi ha qui no vol tenir fills, dones sobretot, i que la societat empeny el tema amb insistència, encara avui, com si la maternitat, i la paternitat, fossin coses desitjables i gairebé obligatòries quan el fet, inqüestionable, és que ningú no demana venir al món. El pare és un home actual, ben intencionat, que no acaba d’entendre els sentiments, una mica extrems, de la dona, i que tampoc no vol acceptar del tot els problemes evidents de la criatura.
El castigo es desenvolupa com una obra de teatre, en un únic decorat, al llarg de temps real, no hi ha visions del passat, tot se’ns explica segons la interpretació o la valoració de cadascú. El gran absent, que no arribarem a conèixer ni poder escoltar és aquest nen que, en algun moment, ens evoca aquell Kevin tan passat de voltes de Lynne Ramsay, fins i tot ens ve al cap el cop de porta de la Nora d’Ibsen, quan intuïm que les criatures, que ja devien estar força a càrrec de les mainaderes acabaran per dependre més, encara, del servei domèstic. Les criatures, nines per jugar, com admet la Nora i com avui costaria d’admetre a moltes dones i homes actuals, del nostre entorn.
Aquesta pel·lícula obre molts interrogants i molts aspectes del món del present i dels problemes de les famílies modernes, cultes i ben peixades, en les quals, malgrat els avenços, la dona encara té cura dels infants, tot i que si anem al fons de la qúestió, i contra el cas de la pel·lícula, la dona és sovint qui vol fills, i, si pot ser, la parelleta. És una gran pel·lícula, original en molts aspectes, molt ben filmada, amb una actriu, Antonia Zeegers, en estat de gràcia, extraordinària, a tenir en compte i seguir. Ens provoca pena, odi, llàstima, compasió, antipatia, cau en contradiccions, com ens passa a tothom, i s’adona de què es va acomodar, massa aviat, al convencionalisme que se li demanava, ni que fos de forma indirecta. El castigo em va agradar molt tot i que em va provocar allò que en diuen vulgarment mal rotllo.
