Un Bethoveen i un Stravinski sense ànima

Albert Mena / @jakoblenz

Ahir va tornar al cicle d’Ibercàmera un dels directors que més entusiasme genera entre els seus abonats i part de la crítica local, l’actual director de l’orquestra de la RAI, Andrés Orozco-Estrada. El que hauria de ser una ocasió per crear nous vincles amb nouvinguts al món i rituals de la clàssica va patinar, en bona part, per una labor excessiva i alhora poc detallada del músic colombià. Les obres previstes, la Pastoral de Beethoven i la Consagració de la Primavera de Stravinski, van compartir una tendència a volums exagerats i escassa construcció de textura, que van perjudicar l’expressió que contenen les seves partitures.

La Pastoral va mostrar des de bon inici un tempo lànguid, on Orozco-Estrada dedicava força temps a definir cada melodia a base de sacrificar màgia en les repeticions. El so de l’Orquestra Simfònica SWR seguia sent el mateix que va fascinar amb Currentzis i Mahler poc abans del confinament del 2020, però la poca qualitat dramàtica va posar en evidència alguns desajustos, per exemple en la secció de vents. L’andante posterior també es va caracteritzar per un tempo lent, de melodies decoratives i languidesa. En alguna ocasió semblava sorgir de les profunditats el ritme constant i visceral del compositor de Bonn, però ràpidament es fonia en la repetició i l’escassetat d’inventiva.

Fins i tot els intercanvis entre els instruments solistes quedaven buits, penjats en un espai sense màgia. Tampoc en els instants més descriptius (la tempesta del quart moviment) s’intuïa de cap manera la virulència amb què es pot arribar a vincular Beethoven, i tampoc en els instants més lírics (els músics de l’orquestra cantant la melodia d’un passatge), o populistes (el director demanant a l’audiència que piquessin al terra) van poder quallar una obra que sonava implicada però desfragmentada.

Poca sort també amb la Consagració de Stravinski, més sorollós per qüestions de volum i sons fixats, que no d’expressió dramàtica. Les marxes no semblaven marcials, les seccions complexes s’apropaven més a la textura d’una obra de Xenakis que a la hiperfragmentació rítmica del compositor rus. La dependència d’Orozco-Estrada de la tècnica dels intèrprets de la SWR era completa, i van ser capaços d’executar els nombrosos efectes que la partitura exigeix, però en cap moment hi va aparèixer una narrativa.

El començament de la segona part, que el Hollywood dels 70 i 80 del segle XX va adaptar en la seva estètica narrativa, semblava augurar una millora substancial, però la falta d’idees va tornar a aparèixer. Tampoc el director va poder extreure energia de les seccions més descriptives, o les més jazzístiques i que tan sovint s’han apropiat músics d’aquella disciplina, sonaven seques i fredes. Els ritmes es descrivien però no es vivien, un error dolorós amb obres tant estimades. Finalment, cap paraula per a l’home que va aplaudir després dels dos moviments de la Pastoral i dels espectadors que el van seguir, provocant una resposta del director demanant que no ho fessin més.