La premissa de la novel·la juvenil Diumenge al matí, al peu del salze (Barcanova), de Dolors Garcia i Cornellà, no és especialment original. Un grup d’adolescents es reuneix un cap de setmana a una antiga casa per recuperar una capsa que van enterrar en el passat, quan eren uns nens, amb el compromís de tornar-se a veure, sota aquell salze, quan passessin cinc anys. Aquella va ser una idea del seu mestre, quan van anar a aquella mateixa casa de colònies: havien de posar en sobres diversos objectes relacionats amb la infància que deixaven enrere i amb el futur que els esperava. Però tot en secret, sense compartir informació amb la resta de companys.
Si en una història de ficció un grup d’antics companys es reuneix de nou uns anys més tard, el més probable és que alguna cosa no vagi com ells esperaven: sortiran secrets no confessats, es passaran comptes o s’esdevindrà una de grossa. No falla. El pas a la vida adulta no és mai gratuït, un fa el salt cap endavant amb una motxilla a l’esquena, i retornar a la infància, de la manera que sigui, suposa emmirallar-se amb aquell nen o nena que un va ser, és a dir, amb les seves pors, ferides, il·lusions, antics amors i amistats.
Dolors Garcia i Cornellà.
Repetir-se no és un problema, la cultura ho fa constantment i sovint amb bons resultats. Però la ficció ha de funcionar per ella mateixa i a Diumenge al matí, al peu del salze, no veig que l’engranatge funcioni. Per començar, hi ha una esgotadora sensació de repetició en cada capítol: tots estan escrits amb un patró similar: una mica de relat sobre la trobada (quan ja són adolescents), alguna circumstància del passat i una veu (la d’un dels personatges) que avisa (en cada capítol, per si el lector porta tota la novel·la despistat) que un dels companys sabrà per fi el mal que va fer als altres quan eren nens.
I d’aquí es desgrana un altre inconvenient de la novel·la, que els personatges semblen viure ancorats a males experiències del passat que, en realitat, no tenen gaire importància. Un exemple: dos bons amics deixant-se de parlar quan van a primària perquè un creu que l’altre li ha robat el mòbil, i això fa que es distanciïn durant cinc anys. La realitat ens diu que les enrabiades entre companys, a primària, duren cinc minuts. Sis, a tot estirar. De fet, la capacitat de raonament i d’expressió amb què l’autora dota els seus personatges, quan tenen dotze anys, és massa inversemblant.
No em despisto del fet que estem davant d’una novel·la juvenil i que potser els joves lectors no filen tan prim, però penso que la manera com l’autora concep la psicologia infantil i juvenil està una mica esbiaixada. Veig molta distància entre el món real en què viuen els adolescents avui amb el que ens proposa Dolors Garcia. Sembla com si l’escriptora agafés la psicologia dels adults i l’entaforés en la ment dels nens d’aquesta novel·la alhora que ens presenta una història escrita de forma massa naïf, fins i tot per ser narrativa juvenil.
