Vetllada solemne al Palau de la Música, dedicada a Xavier Gramona per Joan Oller, director general del Palau, i amb una obra profunda, complexa, dramàtica i també transcendent: Ein deutsches Requiem de Brahms. Thomas Hengelbrock dirigia l’orquestra i el cor Balthasar Neumann, l’Orfeó Català era sota la direcció de Simon Halsey i Pablo Larraz, i teníem les veus d’Eleanor Lyons i Domen Krizaj.
El Requiem de Brahms, com tantes altres obres d’aquest il·lustre i intel·lectual i compositor, exigeix una ment capaç de fer l’impossible: moure masses sonores grans i que exudin suavitat, fer tremolar l’univers amb pocs violins subtils o cantar melodies i extendre-les en el temps mentre les farceix d’interrupcions. Hengelbrock va superar un bon nombre d’aquests oxímorons musicals amb un parell de moviments inicials capaços d’emocionar fins a provocar llàgrimes, però amb un certa grisor a l’ùltim terç de la peça.
El primer moviment, «Selig sind, die da Leid tragen», va portar un so fresc, lleuger, sons eminentment alemanys (Bach, i sobretot Beethoven, eren presents, especialment en les interpretacions historicistes recents), on l’orquestra, àgil i dúctil, va cedir el protagonisme a un Orfeó que va deixar empremta amb la puresa de colors vocal marca de la casa. Triomf del conjunt instrumental sobretot al segon moviment, «Denn alles Fleisch, es ist wie Gras», en un inici de veritable lluïment, excel·lint també en percussió i trompetes, on la concepció de Hengelbrock va conquerir un dels cims de l’obra, creant clímaxs difícils d’explicar.
Balthasar Neumann Chor & Orchester.
Aquest punt àlgit no es va tornar a repetir, amb un tercer moviment menys lluït. El baríton Domen Krizaj, de timbre càlid i un pèl aspre, va aportar un aspecte humà i terrenal que fins aquest moment no s’havia percebut, però amb una certa absència de greus que va afectar la interpretació. Millor, però, en la seva segona intervenció. De nou, domini de l’Orfeó a la meitat d’aquest «Herr, lehre doch mich», i també al quart moviment «Wie leiblich sind deine Wohnungen», on les diferents cordes del cor s’alternen oferint llums de vitrall, i on la formació de la casa va destacar especialment.
Va seguir la soprano australiana Eleanor Lyons al cinquè moviment «Ihr habt nun Traurigkeit», amb un inici ple de dubtes (atacant cada nota amb una messa di voce) i que va fer patir per l’estabilitat de les notes. Va millorar amb cada frase, tot i que la fredor amb la que va interpretar va transcendir la seva tècnica i va tenyir de buidor els nombrosos piani que va executar.
Finalment, als últims dos moviments, la concepció de Hengelbrock no va quadrar tant com anteriorment, interpretant-los potser literalment i sense trobar accents, punts d’impacte o una narrativa potent ni en el treball harmònic dels cors ni l’orquestra. Tot i així, una vetllada intensa, d’aquelles que n’hi ha de comptades cada temporada, i que va culminar amb un silenci al final de l’obra, impulsat pel director però ben recolzat pel públic.
