A Madrid no es veu l’horitzó

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

El protagonista d’aquesta novel·la de Carlos Herrero (Moratalaz, 1996) és un jove de vint-i-un anys, que té una cosa semblant a una parella, i amigues que l’estimen, però se sent insatisfet i desitja altres persones i altres oportunitats. Quan coneix Olivier, el seu món s’ensorra i veu que la seva estabilitat només era un miratge i que dins seu hi ha una gana que mai no podrà saciar. Aristóteles (Blackie Books) és una història divertida i LGTBI que explica les anades i vingudes, les misèries i les tragèdies, d’aquest jove durant un estiu a Madrid.

A les primeres pàgines, Aristóteles -el protagonista- agonitza en una classe avorridíssima perquè prefereix veure el seu ordinador que el PowerPoint del professor. Des de l’inici es maleeix per estar saltant-se les classes de la universitat, no és feliç perquè és mandrós i prefereix quedar-se al llit fent-se pessigolles i llegint notícies falses a Internet. Reconeix que pateix una constant apatia davant els plans amb el seu xicot (si se li pot dir això a aquest noi), i una amiga li diu que potser té depressió.

Ell creu que l’amor veritable és reconèixer la individualitat d’una persona i que els detalls et semblin únics. L’amor, continua, és tristíssim i no hi ha cançons ni pel·lícules que no girin al voltant del tema. Així i tot, les xarxes socials el relaxen perquè, segons diu, sempre hi ha alguna cosa nova, entretinguda i digna de criticar, mentre que la vida real va a un altre ritme. Ell és un personatge irreverent, tenia fusta per haver esdevingut una mena d’heroi, però s’acaba convertint en un jove flâneur del Madrid contemporani.

Aristóteles rebutja l’univers tipus Mr. Wonderful i està en contra de la vida sana, ja que li sembla pròpia de persones buides que no es diverteixen. Pensa que la seva vida és una broma dolenta i per això explica el que li passa unint tragèdia i ironia. Està cansat de prendre decisions tota l’estona i que aquestes tinguin conseqüències, ja que a la vida de l’ésser humà no es permeten el descans, el gaudi i la relaxació. Com si «la culpabilitat de tenir sentiments i el plaer de sentir-los» no fos suficient.

El protagonista passeja per la ciutat i es cansa d’estar sol perquè diu que si parles amb algú altre pots callar, però si et parles en silenci a tu mateix no calles mai. La conversa que manté moltes vegades és arran del pensament d’estar desaprofitant la vida i com el pas del temps rosega el seu camí. A més, pensa que el passat sempre fa vergonya. Així i tot, s’adona que no està tan malament,encara que visqui a la incertesa, que és impossible respondre totes les preguntes i que per això molta gent busca consol en la religió o la filosofia.

Aristóteles és una novel·la entretinguda amb un llenguatge honest ple d’humor que parla sobre l’amor, el desamor, les contradiccions dels sentiments i la pròpia vida. També tracta sobre la dificultat de les relacions, fins i tot la que tenim amb nosaltres mateixos, i presenta situacions en què els personatges busquen validació i atenció externes. L’enllaç més fort que es construeix amb algú, segons el protagonista, és el costum i això s’ha de combatre.